Europa sense memòria
PASSAT. Les salutacions nazis han tornat a alguns carrers d’Alemanya. Violència xenòfoba i gasolina electoral per a l’extrema dreta, convertida en la principal oposició política a la gran coalició d’Angela Merkel. A Polònia s’imposen per llei noves veritats històriques oficials (que condemnen qualsevol persona que admeti la complicitat de ciutadans polonesos amb el genocidi dels jueus). Els llibres d’història de les escoles poloneses reinterpreten ara el final del comunisme, i l’antic líder de Solidaritat, Lech Walesa, és avui un personatge vilipendiat.
Vladímir Putin ha refermat el seu poder sobre la rehabilitació d’una part de l’herència soviètica i el discurs imperial rus. La dreta política espanyola protesta contra l’exhumació de les restes de Franco aferrada a un monument de peregrinació feixista. Un mausoleu vergonyós per a una democràcia europea i la prolongació del discurs de l’oblit. Complicitats de punt i final, encara quaranta anys després.
El continent de la història, dels carrers prenyats d’estàtues de vencedors i vençuts, de fortaleses medievals, tractats i fronteres, l’escenari del món d’ahir trontolla altre cop entre conflictes de la memòria.
PRESENT. Hi ha una part d’Europa decidida a reescriure el passat per enfortir la transformació del present. És l’intent de retorn d’una Europa d’estats suposadament forts i homogenis. La fotografia de la trobada bilateral entre Viktor Orbán i Matteo Salvini, la setmana passada a Milà, demostra la força i l’heterogeneïtat d’aquesta nova aliança de conveniència. “Companys de destí”, com ells mateixos es consideren. L’hongarès, líder de l’autoritarisme polític i del retorn del control de fronteres, amb la nova estrella de la UE xenòfoba, el ministre de l’Interior italià i pes pesant de la Lliga. L’home que es nega a acceptar refugiats en territori hongarès i el que no els vol deixar desembarcar en sòl italià fins que la resta de membres de la Unió no es comprometin amb l’acollida de migrants arribats al seu país. La prova gràfica de la internacional populista.
El debat sobre el control de les fronteres, l’enduriment de les polítiques migratòries, el xoc polític i d’interessos entre països de la UE és la nova normalitat. L’euroescepticisme és el nexe que els uneix. Mentrestant, Europa -com a concepte que barreja geografia, història i cultura en graus diferents- malda per seguir sent una idea compartida. Les fronteres que delimitaven l’espai europeu comú, la realitat política compartida per un grup de països, són ara l’excusa que amenaça la Unió i ressuscita discursos nacionals.
REALITATS. Què vol dir avui ser europeu? L’Europa de les nines russes -de les identitats que, com les matrioixques, es fiquen les unes dins les altres, de les realitats múltiples que ens transformen per contacte, per amistat, per convivència, perquè el nostre entorn canvia i els nostres límits s’eixamplen- està en hores baixes. Hi ha una Europa que prefereix la desmemòria. La reinterpretació del passat i del present. Un “nosaltres” més petit i limitat.
Tots aquells eslògans fabricats a Brussel·les d’“units en la diversitat”, les ironies de dir que “la traducció és la llengua oficial de la Unió”, topen amb la complexitat de ser una entitat supranacional, transnacional i intergovernamental en els temps de la política de la diferència.
