Un inici d’any nou amb un canvi radical a la presidència dels EUA i amb un nou govern de la Comissió Europea ens interpel·la directament. En molt poc temps –hores en alguns casos, setmanes en d’altres– totes les expectatives dels principals actors del món s’han redefinit. Com ens afectaran els canvis que s’han anat anunciant?
Els EUA guanyen rellevància. Els canvis anunciats a escala global són de gran transcendència, i apunten a un increment del proteccionisme, un suport actiu a les grans empreses nord-americanes, un replantejament dels conflictes bèl·lics en curs, una liquidació del multilateralisme començant per les mateixes institucions que el gestionaven, una discriminació dràstica entre amics i no amics, un menysteniment dels interlocutors insignificants i, en general, el que podríem anomenar una política de força. Convé no perdre de vista els pèssims precedents històrics dels anys vint i trenta del segle XX: aïllacionisme dels EUA combinat amb lideratge industrial i tecnològic.
La Unió Europea perd rellevància. No en tinc cap dubte. Està políticament escapçada, va perdre la contribució britànica, que ha estat un empobriment indiscutible que no s’ha aprofitat per reforçar la cohesió interna, i molts estats han descobert que els agrada la música l’estat primer, que ve, justament, dels EUA. El pols europeu passa per hores baixes. La integració europea es frenarà. L’experiència dels fons Next Generation-EU haurà reforçat els estats però sense resoldre gaires problemes. Potser, en el desgavell intern de la UE, n’haurà tractat de corregir alguns, no pas els més urgents, encara que sí que eren importants.
Un d’urgent, però poc apreciat en l’extrem sud-occidental d’Europa, és l’amenaça de guerra. Catalunya, i tot l’Estat, han viscut el segle XX i el que portem del segle XXI, al marge dels grans conflictes militars esdevinguts en el nostre entorn europeu i mediterrani. La Unió Europea no pot girar l’esquena a la necessitat de mantenir i defensar la seva integritat territorial i cultural i, per tant, de disposar de capacitat de defensa pròpia. I nosaltres no ho podem ignorar. Certament, encarar aquest desafiament suposarà un reforçament dels estats, que col·laboraran, encara que sigui amb dificultats, a escala comunitària o de l’OTAN. El que segur que no serà és una oportunitat per a Catalunya de més autogovern o independència, però sí que hi podria haver una aposta amb més decisió per enfortir la seva indústria amb la tecnologia més avançada possible.
Els estats membres de la UE són molt sensibles a les pèrdues de sobirania per transferència de la mateixa a la UE. Reaccionen recuperant poders en la seva esfera interna. Les unitats subestatals perden competències i importància. Els petits estats independents, en canvi, en guanyen molta, atès que poden parlar de tu a tu amb els estats grans. Pensem, per exemple, en Malta i Catalunya. Per a Catalunya això són males notícies des dels dos punts de vista. Els cicles de més integració europea s’han acabat amb retallades de l’autonomia de les unitats subestatals. Aquesta tendència es pot accelerar i ens agafa amb el pas canviat. El Procés va acabar sense guanys per a Catalunya i, en canvi, amb pèrdues ben concretes, com les seus empresarials, el prestigi del català i, el que se sol oblidar, la por i la tebiesa de l’administració autonòmica, que va quedar traumatitzada i paralitzada per l’experiència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Les queixes sobre la burocratització i la lentitud administrativa tenen a veure amb un funcionariat que ha adquirit consciència que ha de ser escrupolós, fins a l'excés, en l’aplicació de la normativa vigent per por al que pugui passar i per les resistències als canvis.
La revolució tecnològica que vivim canvia completament els paradigmes de l’activitat empresarial, de les oportunitats de treball, de la vida de les persones i, en general, de com serà el futur, des del més immediat fins als més remots horitzons vitals. Justament, això fa més urgent la digitalització massiva i l’educació rigorosa. Tots els esforços per aportar més felicitat a la infantesa i a l’adolescència no poden fer-se en detriment de la importància i la transcendència de l’estudi, la formació i la capacitació professional i investigadora. Ara coneixem molt millor que fa uns anys els països i les cultures que excel·leixen en aquest camp, i no podem perdre ni un minut a reforçar-nos en un dels pocs àmbits on els obstacles polítics no són la causa principal dels nostres problemes.
Dissortadament, ara que hi ha tanta consciència sobre la necessitat de millorar quantitativament i qualitativament el nostre estat del benestar, podria molt ben ser que les urgències financeres i militars acabessin forçant una nova contenció de la despesa social per destinar-la a altres qüestions. Més val que comencem a fer-nos-en càrrec.
