Amb la seva inigualable capacitat per dir (i de vegades fer) inconveniències, Josep Borrell va afirmar fa un temps que Europa era un jardí mentre que la resta del món s'assemblava més aviat a la jungla. En aquest article assumirem el seu punt de partida tot i que portant, imprudentment, la metàfora cap a altres dreceres menys explorades i una mica més incòmodes i tot. Doncs sí, Borrell tenia raó: el 13 d'abril del 1861 es va crear a França, per decret imperial, la primera reserva natural del món. Es tractava d'una extensió de poc més de 1.097 hectàrees de roures i pins situada relativament a prop de París, als boscos de Fontainebleau. La iniciativa havia triomfat gràcies a la pressió d'un grup de pintors amateurs, en general d'origen burgès i aristocràtic, preocupats perquè la font d'inspiració de les seves aquarel·les, el paisatge, anava desapareixent a mesura que avançava la jungla de la industrialització de l'àrea de París (per això al començament se li va dir réserve artistique, que és una expressió prou curiosa). Val a dir que Fontainebleau no és precisament un lloc neutre en relació amb la història de l'Ancien Régime...
¿En quin context cal situar la creació de la primera reserva natural del món, acta fundacional d'allò que molts anys més tard esdevindria el moviment conservacionista? Òbviament, en el de la noció romàntica de natura, però també –potser sobretot– en el triomf definitiu dels interessos de la nova burgesia i de la vella aristocràcia després de la fracassada experiència revolucionària del 1848. A Anglaterra o als Estats Units les primeres iniciatives d'aquesta índole també duien impreses el segell inequívoc de l'aristocratisme victorià o, a l'altra banda de l'Atlàntic, de l'elitisme econòmic d'una gran nació emergent. L'objectiu no era "protegir la natura", sinó gaudir de l'oci sense fums ni sorolls, el més lluny possible dels suburbis de les grans ciutats on acumulaven sacs de dòlars explotant els treballadors de la Revolució Industrial. Algunes de les zones naturals més ben conservades d'Alemanya, els boscos de Baviera, també deuen una part important del seu bon estat als deliris d'un rei força tronadet, el cèlebre Ludwig II. Podríem afirmar el mateix de molts vedats de caça reials d'arreu d'Europa: potser ara, quan han deixat de ser vedats de caça, representen el triomf de les reivindicacions conservacionistes; però només cent cinquanta anys abans eren la darrera rèmora dels privilegis feudals.
Ara per ara, els aristòcrates o els grans burgesos que transformaven les seves propietats en una selva kitsch enjardinada es poden comptar amb els dits de la mà, i els artistes plàstics no estan precisament gaire preocupats pel paisatge. Però la lluita continua en un altre front. L'objectiu, en qualsevol cas, és el mateix: l'optimització personal del negotium a través del otium. La batalla de l'oci s'ha trasmudat en la mesura que la classe mitjana low cost ja té ben poc a veure amb la burgesia de tota la vida. Ara l'oci és negoci, el més lucratiu. Per a qui són, doncs, aquells camps? I l'aigua d'aquella bassa? I aquell prat d'allà baix? ¿És per conrear-lo en forma d'explotació agrària (negotium) o bé per gaudir-lo els caps de setmana (otium)? Les últimes mesures de la Unió Europea, que potser sí que efectivament és un jardí, deixen les coses força clares. L'any 1861, els nombrosos carboners, apicultors, etc. que es guanyaven la vida a Fontainebleau van ser expulsats de la nova réserve artistique auspiciada per diletants de casa bona. Van acabar amuntegats als faubourgs de París. Avui, als pagesos els espera un destí anàleg, però sens dubte més amable: fer de guies turístics o coses semblants. Són fenòmens propis de l'Europa enjardinada. Sembla que això no els agrada, però, i per això ho fan saber als seus conciutadans de les ciutats en forma de tractorades i talls de carreteres. El pla és rodó: no només optimitza l'oci dels urbanites, és a dir, del 85% de la població, sinó que afavoreix el consum dels productes del Marroc o de Turquia, i d'aquesta manera els limes de l'imperi-jardí deixen de ser problemàtics. Queden sota control a còpia d'impresos críptics i permisos d'importació-exportació, semblants als que fan omplir als pagesos locals. En termes d'estratègia general, la jugada és perfecta i duradora: implica un canvi estructural tant del jardí com de la suposada jungla que l'envolta per totes bandes. Anem, doncs, a gaudir de la floració dels fruiters del Segrià, com si fos un jardí. Després, quan les flors s'hagin convertit en fruits, comprem-los per sota del cost de producció, com si fóssim a la jungla. Quina gràcia, oi?
