L'extrema dreta té grans expectatives en relació amb les pròximes eleccions europees. La trobada de líders del cap de setmana passat a Madrid, amb la presència del president argentí, Javier Milei, va molt més enllà d'un acte de suport a Vox. És tota una demostració de força. Volen deixar clar que ja no són una opció residual o marginal, tant a Europa com a la resta del món. Si prenem en consideració les importants variacions que ha experimentat l'aritmètica parlamentària al llarg de la darrera dècada arreu d'Europa, és obvi que l'envalentiment d'aquestes formacions està justificat (la nova moda periodística és escriure que "treuen pit"; nosaltres no la seguim, aquesta moda) ¿Tot això vol dir que "la dreta" avança i "l'esquerra" retrocedeix? Podria ser. En tot cas, si ho plantegem d'aquesta manera hi ha coses que després no s'entenen.
Les ideologies polítiques experimenten sovint transformacions que tenen molt a veure amb fets decebedorament contingents. Les mentalitats, en canvi, posseeixen un recorregut lent i subterrani. És probable –resulta difícil assegurar-ho sense disposar de perspectiva– que estiguem assistint més aviat a un canvi de mentalitat més que no pas a una mera transformació ideològica. En tot cas, la dicotomia clàssica dreta/esquerra presenta avui diverses bifurcacions. Hi ha una dreta que deriva del liberalisme anglosaxó, o de la democràcia cristiana alemanya o italiana, o del republicanisme francès d'ordre. Dir-li simplement "moderada" no ens permet comprendre gran cosa del que està passant, perquè tot això no va de moderació o de radicalisme. Hi ha una altra dreta que prové, en canvi, de l'herència ideològica dels totalitarismes de la dècada del 1930. Encara que pugui semblar el contrari, té poc a veure amb la primera: la CDU alemanya (democristians), posem per cas, és una cosa, i l'NPD (ultradretans) una altra. Quan ens preguntem si "la dreta" puja o baixa, hem de tenir en compte, doncs, que estem emprant un subjecte equívoc, que estem englobant coses diferents. El mateix podem dir en relació amb l'esquerra, òbviament: n'hi ha una que deriva del progressisme de matriu il·lustrada i que té com a horitzó polític (i moral) el concepte d'igualtat, mentre que n'hi ha una altra que prové en general dels moviments contraculturals i alternatius de la dècada del 1970 i es basa en el concepte de diferència. Una de les principals zones de fricció d'aquestes dues esferes té a veure amb el gènere, i ha acabat generant una línia divisòria important en el si del feminisme.
Ens trobem davant, doncs, d'una quàdruple divisió, tot i que preferim fer veure que les coses segueixen igual. No és així, però. De fet, aquest encaparrament a no voler admetre aquest canvi fa que fenòmens tan diversos com les revoltes dels armilles grogues a França o dels pagesos a Catalunya ens agafin amb el pas canviat, per no esmentar que a les eleccions del passat 12 de maig Vox va ser la segona força política als barris més pobres de tot Catalunya, amb un 13%. Una manera força idiota de resoldre tot això és afirmar que els pagesos estan contra el medi ambient, que els autòctons dels barris depauperats s'han tornat de cop i volta nazis xenòfobs, etc. Jo diria que les coses són un pèl més complicades, malgrat els cada cop menys creïbles jocs de mans conceptuals utilitzats per no moure'ns mentalment d'on som. S'acosten unes eleccions europees en què, molt probablement, un dels moviments emergents sigui... l'antieuropeisme. En comptes d'acusar els votants d'estar ofuscats, ¿no seria per ventura més intel·ligent preguntar-se si aquesta Europa no s'està transformant en una monstruosa màquina burocràtica que té com a única ideologia una barreja de correcció política i abúlia?
El mateix podríem dir de diverses formacions polítiques que ara mateix, i a conseqüència d'un calbot electoral més o menys intens, s'estan repensant. No es tracta de dir si són de dretes o d'esquerres, sinó a quin tipus de dreta o d'esquerra s'adscriuen en realitat. De fet, hi ha una pregunta una mica brusca, però necessària, que convé respondre abans de redactar cap programa polític (tots sonen si fa no fa igual): a qui pretenen representar? Està molt bé dir "a tots els catalans", o coses per l'estil, però tots sabem que els neguits o les expectatives d'uns tenen poc a veure amb els dels altres. Tornant a l'exemple dels pagesos, no és el mateix entendre la natura com un mitjà de subsistència que com un entreteniment de cap de setmana. Això passa aquí i arreu d'Europa. Podríem dir exactament el mateix de molts altres temes. A qui volen representar, doncs? I a qui no?
