Europa i la deixadesa democràtica

1. Una llàstima. ¿Polònia sortirà d’Europa? “No, mil vegades no. I és una llàstima”. Aquesta és la resposta de Nicole Gnesotto, vicepresidenta de l’Institut Jacques Delors, a la pregunta de Le Un Hebdo, un singular setmanari francès. Una afirmació tan contundent es funda en dues constatacions: 1) “la Unió és un veritable mannà financer per a Polònia: els fons europeus representen el 4% del seu PIB” i 2) no hi ha “cap article en els nostres tractats que permetin demanar a un estat membre que se’n vagi”. El resultat és que “ens estem banyant en una deixadesa democràtica que és dramàtica”. Europa no és capaç d’imposar-se ni tan sols en aquells temes que són competència seva. Gnesotto veu els casos de Polònia i Hongria com els punts emergents d’un iceberg més important. 

Després de la pandèmia estem en temps de contracció. Lluny d’una idea compartida que identifiqui Europa amb els presumptes valors fundacionals de la Unió, que es podrien reduir a un: el reconeixement dels drets fonamentals a totes les persones, sense discriminació de classe, origen, gènere o nacionalitat. Un “dret a tenir drets”, tal com el definia Hannah Arendt, que només es pot realitzar en una comunitat política (amb poder efectiu en la protecció dels ciutadans) que és el que Europa no aconsegueix ser, reduïda a un tractat entre governs d’estats, lluny de ser un veritable subjecte polític supranacional. I així Polònia i Hongria poden seguir burlant-se d’Europa i les dretes reaccionàries poden continuar denigrant els valors i les institucions europees i reforçar així la sensació permanent que la tecnocràcia europea no té cap control de la política (depèn del estats i dels poders econòmics transnacionals).

2. Pulsions sobiranistes. “El sobiranisme s’imposa a les eleccions presidencials”, deia la portada de Le Monde de dissabte. Efectivament, és una altra manifestació del mateix fenomen: la impotència i feblesa de la Unió. En la precampanya electoral francesa, només Emmanuel Macron i alguna veu de l’esquerra mantenen l’horitzó europeu viu. Sembla que el president vol aprofitar la presidència francesa de la Unió per diferenciar-se així dels seus adversaris, encara que, evidentment, no hi faltaran les dosis necessàries d’identitat patriòtica republicana, amb la qual Macron s’ha passat sovint de frenada, sobretot quan va parlar d’una llei contra el separatisme islamista. Però la dreta tradicional, els Republicans, atrapats entre l’extrema dreta i el macronisme, han entrat en la subhasta patriotera. A veure qui la diu més grossa –Michel Barnier, Xavier Bertrand o Valérie Pécresse– sobre com es pot imposar la sobirania francesa a la Unió Europea. I no cal dir que l’extrema dreta, amb Éric Zemmour pressionant Le Pen, va milles per davant en aquesta dinàmica. Des de l’altre cantó, Jean-Luc Mélenchon i companyia també busquen lloc a la subhasta sobiranista. Amb una novetat, ningú parla de Frexit, sinó d'entrar a fons en les institucions de la Unió Europea per neutralitzar-la. Polònia i Hongria no estan sols en l’afany de treure’n tot el suc possible sense cap respecte pel projecte comú.

Aquí, l’alineació del PP amb l’extrema dreta (amb el procés català com catalitzador) busca desesperadament contribuir a la submissió de les institucions europees al patró nacional, en la pugna per la restricció de drets fonamentals. El sobiranisme català, llevat d’alguns nuclis il·luminats, fa gala d’europeista: per la condició de “nació petita” (“l’existència de la qual pot ser en qualsevol moment qüestionada”, en paraules de Kundera) que busca a fora el reconeixement que aquí se li nega, i per la clàssica distinció entre la contradicció principal i la contradicció secundària, que l’obliga a posar el dit a l’ull del sobiranisme espanyol i buscar aliances a Europa. I si bé un sector de l’esquerra espanyola veu en Europa l’encarnació del poder supranacional del capitalisme actual, també és cert que el PSOE ha estat tradicionalment proeuropeu i proatlàntic, com a manera de distingir-se de la dreta espanyola, que sempre veu enemics arreu. Però Espanya no té el pes d’altres països a la Unió i això fa que els governs sempre vagin a remolc. La Unió Europea és ostatge de massa poders (nacionals i globals, polítics i econòmics) perquè la seva autoritat sigui plenament reconeguda i respectada. I l'iceberg dels nacionalismes autoritaris s’engreixa.