Les eleccions europees tenen una mecànica electoral curiosa. Cada estat té una circumscripció electoral única, sigui Alemanya o Malta. Emfasitza que es tracta d’una unió d’estats. Els acords dels tractats han fixat un premi electoral important per als països petits, de manera que no n’hi cap que tingui menys de sis escons, com Luxemburg i Malta. Els nivells de participació són força desiguals i poden dependre de si es fan altres eleccions simultàniament, però sobretot depenen del grau d’implicació europeista de cada societat nacional. En els estats grans, com l’espanyol, els seixanta-un escons assignats permeten que el vot sigui molt proporcional i que la barrera per a les noves candidatures sigui molt baixa, cosa que permet sorpreses. Totes aquestes circumstàncies fan que el grau de mobilització o desmobilització de grups de població pugui ser decisiu en el resultat electoral. El votant moderat tendeix a mobilitzar-se menys que el votant radical, i això dona més veu a posicions extremes. Els països de baixa participació i de gran població poden originar èxits espectaculars d’opcions minoritàries. Tot plegat fa que les eleccions al Parlament Europeu, tot i ser molt importants, siguin força imprevisibles. D’això se’n deriva actualment l’alta probabilitat d’una forta mobilització del vot més nacionalista, d’extrema dreta, enfadat amb tot. Aquest vot està present a molts països i sap que a les eleccions europees llueix més. La unió de tots els partidaris de reduir els poders de la Unió i de la Comissió i de retornar-los als seus estats no havia estat mai tan forta com ara.
Volem més o menys unió? No ens enganyem: les majories volen els beneficis de més unió però sense els costos que això representa. Quan els costos són més visibles, voten menys unió. És on ara estem. El problema és que la UE i la Comissió cada cop tenen més competències i les polítiques que decideixen pesen a la vida de cada estat membre, per a bé i per a mal. Com a país petit, a Catalunya acostumem a veure amb bons ulls les cessions de sobirania a la Unió Europea, per europeisme i perquè creiem que debiliten l’arrogància i l’hostilitat de l’estat espanyol. Tanmateix, els estats s’han afanyat a recuperar, dels nivells de govern subestatals, el poder que perden quan cedeixen sobirania a la Unió. Aquest fenomen ha estat molt visible amb la Unió Econòmica i Monetària i la creació de l’euro i del Banc Central Europeu –una enorme cessió de sobirania–. Madrid, però també París i Roma, han estat molt actives recuperant poder per als estats i les capitals. Els guanys de la cessió de sobirania poden haver estat enormes per a la ciutadania, però qui es mobilitza en contra són els que se senten perdedors. I els estats ho aprofiten per recentralitzar.
Els passos endavant en la integració europea són fills d’emergències, de grans crisis, com ara ho han estat la pandèmia i abans la crisi del deute sobirà. Ara ens trobem immersos en una altra crisi més gran: la invasió russa d’Ucraïna, que amenaça militarment tot Europa. I en una altra: l’extraordinari dinamisme tecnològic i empresarial dels Estats Units. I encara una altra: l’expansionisme empresarial i polític xinès. Entre tots aquests expansionismes, la UE s’està quedant enxiquida i desorientada. La reacció de tancament dins de cada estat és molt miop, mentre que fer front als desafiaments exigeix coratge i renúncies. Des de Catalunya més val que tinguem la representació més àmplia possible. Per petita que sigui en un Parlament de 705 diputats, serà indispensable per estar presents en les decisions. L’acceleració històrica en què estem vivint ens obligarà a prendre decisions col·lectives transcendentals i més val tenir-hi veu, tenir-hi oïdes i tenir-hi vot. Aquests dies s’ha repetit molt, i és ben cert: cada cop més polítiques són comunitàries, des de les agrícoles i ramaderes fins a les de sostenibilitat mediambiental, des de les empresarials i fiscals fins a les industrials i tecnològiques, des de les de regulació dels mercats fins a les de desplegament de polítiques de recerca o les d’equilibri territorial, des de les de despesa pública fins a les d’endeutament col·lectiu. I ara, ja es veu, des de les militars i de defensa fins a les d’immigració i control de fronteres. El que queda en mans estrictament estatals és cada cop menys, encara que sovint sigui el més visible.
En aquestes circumstàncies cal anar a votar. No fer-ho és amagar el cap sota l’ala, o sigui, una veritable imprudència. Això no vol dir que encertem el nostre vot, però sí que és necessari per poder demanar responsabilitat i responsabilitats als representants electes. No voldríem pas que es prenguessin decisions crucials per a les nostres vides i les dels éssers estimats sense poder tenir-hi veu ni vot. Aquestes eleccions europees són d’aquesta mena: molt importants perquè poden canviar els nostres destins individuals i col·lectius. Convido tots els lectors a exercir el seu petit espai de poder.
