Alemanya ha desaparegut del mapa

Una persona amagant el cap sota la sorra.
09/02/2022
5 min

La setmana passada els parlamentaris ucraïnesos van desplegar les banderes dels països que han ofert ajuda militar i diplomàtica a Ucraïna, que s'enfronta a l'amenaça d'una invasió russa. Les banderes dels Estats Units, la Gran Bretanya, el Canadà, Dinamarca, Polònia i Turquia pugnaven per fer-s’hi un lloc. N’hi havia una, però, que brillava per la seva absència: la negra, vermella i or d'Alemanya.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El retret estava justificat. Aquestes últimes setmanes, quan Europa semblava a punt d’entrar en guerra, Alemanya ha sigut la nota discordant. Mentre els Estats Units, la Gran Bretanya i Polònia subministraven armament a Ucraïna, el govern alemany s’hi va negar categòricament i fins i tot va arribar a bloquejar l’entrega a Kíev d’armament venut amb anterioritat a Estònia. Les crítiques han sigut ferotges a tot el continent.

Per al canceller alemany, Olaf Scholz, que aquest dilluns es va reunir amb el president Biden a Washington, ha sigut la prova de foc. Canceller des del desembre i dirigent d'un nou govern de coalició, s’ha esforçat per controlar una situació que amenaça amb torpedinar la seva autoritat. La seva reacció contrasta vivament amb la d’Angela Merkel quan, el 2014, Rússia es va annexionar Crimea. Amb una diplomàcia activa i enèrgica, Merkel va aconseguir que es pactés un alto el foc i una mena d’acord. En canvi, el seu successor ha desaparegut del mapa quan s’ha trobat sota una pressió semblant.

Ara bé, el problema va més enllà de Scholz: el problema és la mateixa Alemanya. La crisi a Ucraïna ha fet miques molts dels principis bàsics dels alemanys sobre quin ha de ser el seu paper al món.

No hi ha dubte que la primera dificultat és històrica. Decidits a no repetir els horrors del passat, els alemanys van amb molt de compte amb les intervencions militars. Aquesta cautela s'estén a l’armament. Amb Rússia, però, aquesta qüestió és especialment delicada. Mai més –diu el catecisme– s'utilitzaran armes alemanyes per matar ciutadans russos. El pacifisme i la història estan profundament arrelats en el nostre debat públic i, en especial, en la cultura política de dos dels tres partits que governen ara el país, els verds i els socialdemòcrates.

Per al Partit Socialdemòcrata de Scholz, les relacions amb Rússia són un tema molt sensible i controvertit. El partit s'enorgulleix de la seva estratègia durant la Guerra Freda, el “canvi a través de l’aproximació” de l’Ostpolitik, i molts dels seus membres defensen la idea que el paper d'Alemanya és fer de mediadora entre els Estats Units i Rússia, no el de posicionar-se clarament al costat d'Occident. És un relat arrelat en la nostàlgia i l'idealisme, però té un vessant cínic: la defensa del controvertit gasoducte Nord Stream 2, construït per subministrar més gas rus a Europa, sol disfressar de dignitat històrica el que són interessos estrictament econòmics.

Per al Partit Verd, el segon més important de l'anomenada coalició semàfor, la situació també és molt delicada. Fundat el 1980 pels moviments ecologistes i pacifistes, el partit es va oposar al desplegament d'armes nuclears nord-americanes a Alemanya i al rearmament en general. Des d'aleshores la seva posició ha evolucionat, però l'amenaça russa a Ucraïna ha agafat els verds en un moment difícil. Després d'uns resultats una mica decebedors a les eleccions del setembre, hi ha molta tensió a l’interior del partit. És un mal moment per carregar-se un pilar fonamental de la seva identitat.

Després hi ha la coalició mateixa. Davant d’uns problemes interns que no paren de créixer –la pujada dels preus, les restriccions de la pandèmia i els ambiciosos plans de descarbonització amenacen l’inestable equilibri del país–, pot ser que el govern hagi decidit no posar en perill la seva unitat per un tema de política exterior. Al cap i a la fi, aquesta cautela sintonitza en general amb l’opinió pública del país: segons una enquesta recent, el 59% dels alemanys s'oposen a subministrar armes a Ucraïna, mentre que només un 20% hi estan d’acord.

En conjunt, doncs, és una situació difícil per a Scholz. I és evident que, de moment, no ha estat a l’altura de les circumstàncies. Les crítiques a l'estranger –el ministre de Defensa letó ha titllat d’immoral i hipòcrita la reticència alemanya a enviar armes a Ucraïna– han sigut més contundents però no pas més incisives que les rebudes al seu propi país, on han ridiculitzat Scholz per ser gairebé invisible. (A Twitter, #WoIstScholz –“On és Scholz?”– s’ha convertit en un hashtag entre el lament i l’acudit.) I segons una enquesta recent, el seu índex d’aprovació ha baixat 17 punts percentuals. Scholz està descobrint que la seva feina és molt difícil. No s’esforça per liderar només Alemanya; també vol liderar Europa.

Tot i això, Scholz afirma que el país va pel bon camí. En una entrevista televisiva de la setmana passada, va subratllar que aquests últims anys Alemanya ha invertit 2.000 milions de dòlars a Ucraïna. Un alt càrrec del govern em va dir que contribuir a la fortalesa d’un país equival a ajudar-lo a defensar-se. Pel que sembla, la cancelleria considera que el subministrament d’armes a Ucraïna és purament simbòlic: un exercici polític car i amb escasses repercussions reals. I els dirigents s’han afanyat a subratllar la important presència d'Alemanya en el desplegament de tropes de l'OTAN a Polònia i els estats bàltics des del 2017. Aquest dilluns es va anunciar que el país enviaria 350 soldats més a defensar el flanc oriental de l'OTAN.

¿És el típic deliri alemany? ¿El país només busca excuses per continuar fent el mateix de sempre? Sí i no. Algunes coses han canviat.

En primer lloc, hi ha socialdemòcrates que semblen disposats a renunciar a la idea d'una relació especial amb Rússia. “No volem que Alemanya hi tingui un paper especial”, em va dir Michael Roth, un socialdemòcrata que dirigeix el Comitè d'Afers Exteriors. És un canvi important i significa que el Nord Stream 2 està, per primera vegada, a la corda fluixa. Com la ministra d'Afers Exteriors (i colíder del Partit Verd) Annalena Baerbock li va deixar clar, aquest gener, al seu homòleg rus: Alemanya està disposada a actuar, encara que “aquestes mesures ens perjudiquin econòmicament”.

Vista des de la perspectiva del passat, és una afirmació agosarada. Però aquests matisos no són tan fàcils d'entendre com els soldats desplegats sobre el terreny. Dilluns Scholz, dirigint-se a Biden pel seu nom de pila, va intentar impulsar l'aliança transatlàntica. “Estem fermament units”, li va dir. En realitat, no hi ha cap motiu per posar-ho en dubte. Però potser farà falta un esforç de persuasió.

Copyright The New York Times

Anna Sauerbrey és editora d'opinió a 'Der Tagesspiegel'
stats