Europa un any després de la invasió a Ucraïna

La Unió Europea de principis del 2023 és irreconeixible respecte a fa només un any. Una guerra a les seves fronteres arran de la invasió il·legal d'Ucraïna per part de Rússia ha canviat el panorama geopolític, i la UE s'ha vist obligada a repensar-se completament. En termes militars, comercials i energètics, però també en les relacions amb Ucraïna i Rússia o en l'acollida de les persones refugiades que fugen del conflicte. La guerra a Ucraïna ha travessat totes les polítiques de la UE i mai havia estat més clar el que sempre es diu sobre la construcció europea: la UE està forjada a base de crisis, i perquè el procés d'integració avanci cal que els seus estats membres vegin la necessitat de trobar solucions supranacionals a reptes compartits, que transcendeixen la capacitat de resposta individual de cadascú.

Aquest darrer any hem vist com la UE aprovava setmana rere setmana nous paquets de sancions comercials a Rússia, i intentava gestionar la tensió que Putin ha posat a les cadenes de subministrament energètic i de seguretat alimentària del continent. Amb una opinió pública europea molt preocupada per la guerra, però també per poder pagar la calefacció durant els mesos d'hivern, ha empès la Comissió Europea a presentar propostes legislatives específiques, per reduir la dependència energètica i alhora avançar cap a una economia més compatible amb la lluita contra el canvi climàtic.

Avançar en una resposta militar comuna i coordinada també ha estat una novetat en l'escenari europeu. A través del Fons Europeu per la Pau, la UE està donant suport a les forces armades d'Ucraïna, amb un total de 3.600 milions d'euros fins a febrer de 2023, incloent-hi les aportacions dels estats membres que hi han enviat subministrament militar. Mai fins ara la UE havia fet servir aquest mecanisme amb aquesta finalitat. Alhora, el xoc de Rússia per la seguretat paneuropea també ha empès alguns estats membres –sobretot Dinamarca, Finlàndia i Suècia– a reconsiderar seriosament la seva postura estratègica i la seva participació en espais com l'OTAN.

També per primera vegada la Unió Europea ha posat en marxa la directiva de protecció temporal per donar resposta a la crisi humanitària que ha generat la guerra. Això es traduiria en una política de "fronteres obertes" i de protecció per a aquelles persones que s'escapen de la guerra a Ucraïna.

Altrament, l'acceptació de les sol·licituds d'adhesió a la UE no només d'Ucraïna sinó també de Moldàvia i Geòrgia ha significat un canvi: avui l'ampliació (encara molt llunyana) és a l'agenda, quan fa un any estava totalment fora del debat.

Tots aquests són exemples de com la UE ha fet servir mecanismes existents per posar en marxa accions noves, sense precedents. Després del Brexit i amb les veus antieuropeistes d'alguns governs europeus, es temia el risc d'una paràlisi que no ha arribat. Fa un any semblava inimaginable aquesta capacitat de resposta ràpida i eficaç. A l'hora de la veritat, la UE ha volgut i ha pogut jugar al tauler de la geopolítica mundial, gestionant la dissidència d'una forma força exitosa i permetent el marge d'actuació d'aquells estats que volien més cooperació amb Ucraïna.

Un any després, cal preguntar-se si aquesta resposta davant d'un esdeveniment traumàtic com és una guerra en un país veí suposarà un canvi en la manera com la UE dissenya, implementa i aplica les seves polítiques en el futur. De moment, la resposta a la guerra ha servit per treure la pols a instruments que ja existien però que no es feien servir completament, i ha demostrat una vegada més la importància del lideratge de la Comissió Europea en els avenços europeus. També ha deixat clar que els instruments i les institucions multilaterals només serveixen si es defensen de manera molt més rigorosa i (pro)activa del que han fet alguns països de la UE fins ara.

Des de la crisi financera, la pandèmia i la guerra, Europa ha fet grans salts en integració com a resposta a crisis fins ara desconegudes. El repte per als pròxims 10 anys, tenint en compte l'acceleració dels esdeveniments i el canvi en les dinàmiques de poder globals que s'estan produint, és passar d'una integració reactiva a les crisis a un salt definitiu cap a l'Europa política, actor global amb pes geopolític suficient per poder defensar els seus principis, valors i interessos.