08/03/2013

Europa: ¿alma mater o NUS?

Durant l'última setmana s'han desencadenat les fúries contra les polítiques d'austeritat exigides per les autoritats europees als països perifèrics: articles d'autoritzats comentaristes, múltiples manifestacions i protestes aquí i, finalment, les eleccions italianes, el resultat de les quals ha estat interpretat com un rebuig general a les instruccions de Brussel·les. Aquesta vegada la consigna políticament correcta, "la solució és més Europa", evoca entre els ciutadans europeus la resposta "segons de quina Europa es tracti". I, per desgràcia, no tothom vol la mateixa.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L'amic Marcel Coderch em recomana la lectura d' El cor podrit d'Europa , de Bernard Connolly, publicat el 1995. Jo l'havia llegit quan es va publicar, i en llegir el pròleg a la segona edició vaig comprovar consternat que les tesis de Connolly havien passat de ser una fantasia depressiva a una predicció bastant encertada. El llibre és d'actualitat: els fets són els fets, encara que l'autor els interpreti de manera extraordinàriament negativa, i qualsevol interessat en el futur d'Europa farà bé de llegir-lo. En opinió de Connolly, el projecte europeu és el resultat del joc entre França, Alemanya i la Comissió: la resta, com hauria dit De Gaulle, són guarniments. En aquest joc, França procura fer valer el seu pes polític, i Alemanya, assegurar la seva fortalesa econòmica al mateix temps que es protegeix de les conseqüències de les inevitables concessions que de tant en tant ha de fer a França. Pel que fa a la Comissió, atén sobretot a consolidar el seu poder assegurant-se que qualsevol extensió del seu àmbit de competència és irreversible: és l'element burocràtic indispensable en el que Connolly anomena la Nova Unió Soviètica, o NUS. Una exageració, evidentment, que anima la lectura del llibre.

Cargando
No hay anuncios

Però aquest cop alguna cosa ha sortit malament. Alemanya va cedir a la insistència francesa de la creació de la moneda única abans que es pogués donar per descomptada la convergència entre els membres de la futura zona euro; va creure estar protegida dels efectes previsibles d'una crisi mitjançant la clàusula de no-rescat ( no bail-out ), per una banda, i amb una estreta vigilància de les operacions del Banc Central Europeu, per l'altra, però no va pensar a vigilar el seu propi corral: els seus bancs es van dedicar a invertir en actius tòxics nord-americans, a finançar les bombolles immobiliàries espanyola i irlandesa i a comprar deute perifèric com si fos alemany. L'ensurt de les hipoteques porqueria va paralitzar el sistema financer, i l'economia mundial va començar a refredar-se; el final de les bombolles va portar la recessió a Espanya i Irlanda, amb la recessió, els dubtes sobre la seva solvència, i les recomanacions d'austeritat, apropiades potser per a Grècia, no han fet més que agreujar la situació. Els tallafocs han fallat: el monarca econòmic va despullat.

La solució requerirà un acord, afavorit pels governs de la zona euro, per repartir la càrrega del deute entre creditors i deutors privats, acudint als soferts contribuents només en última instància. Sense aquest compromís, hi ha acord general: la supervivència de l'euro no està garantida. Les dificultats que presenta la consecució d'aquest compromís donen la mesura exacta de la fragilitat de la construcció europea. Si hi havia un fil entre "Europa" i els seus ciutadans -un fil que sovint semblava un ronsal-, s'ha trencat: els del Nord no volen pagar més, els del Sud no volen patir més. Estats d'opinió de pati d'escola, fomentats aquí i allà per un populisme fàcil, de dretes i d'esquerres.

Cargando
No hay anuncios

Sortirem d'aquest atzucac -la ruptura de l'euro segueix sent, per ara, la pitjor alternativa-, tot i que amb dificultats. Que els països del Sud hagin de rebre una certa ajuda dels del Nord sembla indispensable; però alhora aquesta crisi posa de manifest el que ha de ser un dels principis d'una Europa més unida: les ajudes han de ser extraordinàries, i com a tals transitòries. Si des d'aquí mirem amb suspicàcia l'ús que fan de les nostres transferències altres regions d'Espanya, no esperem més comprensió dels veïns d'altres països. I no esperem grans avenços institucionals: la solució no vindrà de la NUS. L'hostilitat cap al projecte europeu neix d'una ignorància que prové d'un oblit secular: d'haver oblidat que, com deia l'historiador anglès Christopher Dawson el 1932, "la unitat de la nostra civilització no descansa del tot en la cultura secular i en el progrés material dels últims quatre segles. A Europa hi ha tradicions més profundes que aquestes, i hem de remuntar-nos més enllà dels triomfs superficials de la civilització moderna, si volem descobrir les forces socials i espirituals fonamentals que han contribuït a fer Europa". A aquest oblit només s'hi pot posar remei des de l'escola primària, amb el temps.