Un eurodiputat més / Un president menys
Un eurodiputat més
Un eurodiputat més
Una victòria. Just abans de Nadal, una molt bona notícia. El titular és més clar que les conseqüències, múltiples i de cocció lenta, que se’n derivin. Europa sentencia que la justícia espanyola va vulnerar els drets d’Oriol Junqueras i, per tant, també els dels seus votants. Tan bon punt va sortir escollit com a eurodiputat, passava automàticament a ser-ne i, per tant, tenia una immunitat que obligava a deixar-lo en llibertat. Per continuar el judici, el Tribunal Suprem havia d’haver demanat un suplicatori al Parlament Europeu exposant-ne els motius. Res d’això no va passar. El jutge Marchena i companyia van anar a la seva, saltant-s’ho tot, a la torera. Era un dret fonamental de Junqueras i, amb mala fe i amb raonaments jurídics de pa sucat amb oli, el van mantenir a la presó, el van jutjar, sentenciar i condemnar amb crueltat exagerada. I ara, seguint la norma del país de Juan Palomo, ja s’intueixen les properes passes del tribunal de la incompetència. Diran que com que ja està condemnat, ara ja no poden fer marxa enrere. I naturalment que podrien. De fet, caldria que ho fessin. Però se’ls veu el llautó d’una hora lluny, converteixen la democràcia en plastilina que deformen a la conveniència de l’Estat i s’excedeixen judicialment tant com calgui. Pensen –guapos ells– que mai ningú no els pararà els peus. Doncs sí. A vegades ho fa la justícia escocesa o la belga o la d’Alemanya. Però en aquest cas, molt més important, la rotunditat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és una bufetada amb la mà plana per a la marca Espanya. El conseller Joaquim Forn ho va descriure, perfectament, des de la presó de Lledoners. La decisió del Tribunal de Luxemburg corregeix els abusos de la justícia espanyola. El d’ahir és un gran pas per a Oriol Junqueras, però un petit pas endavant per al Procés. Ja tocava.
Un president menys
Un president menys
La contraprogramació, descarada i desvergonyida, del 19 de desembre del 2019 passarà als llibres d’història. Tan bon punt vam conèixer l’èxit judicial d'Oriol Junqueras al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, vam vaticinar que no passaria gaire estona que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decapitaria el president de la Generalitat. Quim Torra, un romàntic que va arribar a la plaça de Sant Jaume gairebé per casualitat, ja té l’honor de ser, després de Companys, el segon president condemnat en exercici de les seves funcions. I obligat a deixar el càrrec. Però el més greu de tot són els motius. Desobeir la Junta Electoral Central. “Desobeir, en què?”, es preguntaran els estudiants d’aquí unes dècades. I resultarà que trobaran que un president català va haver de deixar de ser-ne perquè no va treure una pancarta amb un llaç groc. Aquest és el motiu. Absurd i demencial. La fòbia elevada a la potència màxima del ridícul. I potser els explicaran que Torra, tossut, valent i coherent, va decidir continuar apostant per la llibertat d’expressió, com a dret fonamental irrenunciable, abans que fer cas a un Junta Electoral que també mereixeria un capítol a part. Però la condemna –farcida de retòrica exagerada– és clara. I per més que Torra insisteixi –com va fer aquest dijous– que a ell no l’inhabilitarà un tribunal amb motivacions polítiques, sí que ho farà. De fet, ja ho va fer ahir. I ho ratificarà el Tribunal Suprem d’aquí uns mesos. Per tant, ell ja pot anar dient missa que les cartes estan marcades. Però algun dia tots aquests jocs de mans de l’Estat, la seva manera d’escapçar presidents legítims de la Generalitat, també tindran qui els revisi. A Puigdemont el va fer fora el 155, Sànchez i Turull no van poder ser investits per una altra decisió judicial discutible i, temps a venir, a Torra l’enviaran a casa amb una llúpia que el sentencia. Ves per on, una taca que potser l’honora.