Euro, guerra i retallades
La unió econòmica i monetària (UEM), o sigui el govern de l’àrea euro, va suspendre el Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC) poc després de generalitzar-se els confinaments massius per resistir l’impacte de l’epidèmia de la covid-19. Això va permetre acceptar dèficits públics superiors al 3% del PIB i nivells d’endeutament superiors al 60% del PIB. Anteriorment, si se superaven, havien de sotmetre’s a la UEM i posar en marxa un pla d’ajust. Aquesta exigència s’ha suspès durant quatre anys. Els estats més insistents en el compliment del PEC (els defensors de l’austeritat) fa temps que volen tornar a aplicar-lo. Precisament, durant la presidència espanyola de la Unió Europea (UE) s’han tancat els acords sobre com retornar al camí de la sostenibilitat financera de les administracions públiques, tot flexibilitzant la rigidesa anterior. En tot cas, l’any 2024 és de trànsit entre els anys d’excepcionalitat i la tornada a la normalitat pressupostària. La consellera Natàlia Mas hi ha insistit en la presentació del pressupost de la Generalitat per al 2024, mencionant que teníem l’última finestra d’oportunitat per fer un pressupost expansiu. Ja no ho podran ser els dels anys vinents. S’hauran de generar superàvits que redueixin els nivells d’endeutament existents actualment.
Certament, encara que els tipus d’interès no siguin els de dos dígits de fa trenta anys, quan t’has acostumat a tipus d’interès pràcticament nuls o negatius, costa tornar a la banda entorn del 4% anual. L’impacte sobre els comptes públics és immediat, i pot arribar a ser enorme. Pot tornar a esdevenir la segona despesa més gran de les administracions públiques, després de les pensions de jubilació.
Quina és l’amenaça més gran del nostre entorn? Com tothom deu haver pogut observar, es tracta de la guerra. El perill d’un conflicte militar a Europa, d’intensitat més alta o més baixa, és molt real en relació amb la possible expansió territorial, cap a altres països, de la invasió russa d’Ucraïna. Ho recorda la presidenta de la Comissió Europea. Ho recorda el president de la República Francesa. Ho recorda el candidat republicà a la presidència dels Estats Units. Ho recorda el president de Rússia. La situació geopolítica mundial és tal que es perceben ganes de guerra. Trump anuncia que, si guanya, els Estats Units es desentendran de defensar Europa. Putin anuncia que tot Europa està a l’abast de les armes “no convencionals” (nuclears) russes. Tot aquest soroll, tan perillós i esfereïdor, obligarà que tots els països europeus hagin de dedicar més recursos a defensa. Ho recordava molt bé el dossier de l’ARA de diumenge passat. Si els Estats Units de Trump reclamen que cada país europeu que formi part de l’OTAN hi contribueixi amb una despesa militar equivalent al 2% del seu PIB, l’estat espanyol hi està molt lluny. Ens agradi més o menys, els propers anys hi haurà més despesa militar, i serà impossible impedir-ho perquè la causa serà una obligació moral i un imperatiu de l’emperador de l’imperi –Donald Trump–, que vol que els europeus es paguin la seva pròpia defensa.
Augmentar la despesa militar no és com augmentar altres despeses. No és només contractar més personal o pagar més munició. Es tracta d’equipar-se amb armament modern, extremadament car, per contribuir a la defensa d’Ucraïna i a la de tota la frontera de l’OTAN amb Rússia. Fins i tot els països més allunyats de la línia del possible front hauran de fer esforços pressupostaris i portar ràpidament la despesa al nivell del 2% del PIB. Ara Espanya (vegeu l’article de Gerard Fageda a l’ARA de diumenge passat) només hi dedica l'1,26%. És el tercer per la cua, només per sobre de Luxemburg i Bèlgica. Situar-se al 2% vol dir, a Espanya, que cal augmentar la despesa militar en un 0,74% del PIB. Atès que aquesta magnitud està rondant els 1,5 bilions d’euros, parlem de més d’onze mil milions d’euros. A més, si els tipus d’interès pugen des de nivells molt baixos fins a nivells moderats, poden exigir un altre esforç pressupostari ingent. El deute públic de l’Estat –totes les administracions– s’acosta a 1,6 bilions d’euros. Pagar els interessos va costar el 2023 uns 36.000 milions, cosa que vol dir un 2,25%. Si els tipus d’interès es van consolidant al 3,25% –un punt més–, la factura puja a 16.000 milions d’euros més.
D’altra banda, aquesta desviació de recursos cap al pagament d’interessos del deute té un impacte contractiu sobre l’economia –es perdran llocs de treball i es recaptaran menys impostos–. S’activa el cercle infernal de la recessió. Potser els esforços militars justificaran excepcions en l’aplicació del PEC. En qualsevol cas, si tots els països europeus gasten més en despesa militar demanaran més estalvi dels particulars i el deute públic s’encarirà. Molt fàcilment veiem que la bola que es posarà en moviment és de grans dimensions. Pot activar-se en qualsevol moment.