Un euro per a Ciutadans

A Mallorca tenim una dita per definir una situació decebedora, que diu que un fet semblava una cosa i al final va resultar ser la mateixa. És aplicable al que els ha succeït als Ciutadans d’Albert Rivera, que anaven a triomfar a les eleccions espanyoles i s’han endut un èxit com una castanya. Per citar Groucho Marx, Rivera pot ben dir que partint del no res ha aconseguit arribar a la més absoluta de les misèries.

Ciutadans ha fet el negoci de na Peixfrit, que era aquella senyora que comprava el peix a duro i el venia a tres pessetes. Han fet un resultat en escons indubtablement voluminós, però també indubtablement estèril. Seran presents a les Corts espanyoles, tal com era el seu somni, però no hi influiran ni mica ni gota. Com a màxim podran proclamar que el segon govern de Mariano Rajoy no els sembla prou de dretes, i més si es formula en termes de Grosse Koalition amb el PSOE, un partit que, al seu torn, aconseguiria d’aquesta manera el seu suïcidi definitiu.

Cap problema, perquè com diu la saviesa popular, bona vida té un gos si li donen menjar d’hora. Albert Rivera i els seus trenta-nou adlàters podran passar uns mesos (a hores d’ara no sabem quants, perquè la legislatura podria ser especialment curta) fent el que sempre han fet com ja sabem pel Parlament de Catalunya: aixecar molt la veu per no dir res i sobretot per no decidir res, fent el paper de mosca collonera, però això sí, excessivament ben remunerada. Mai ningú havia tingut tant de protagonisme ni havia ingressat uns emoluments tan llustrosos a canvi de tan poca feina. Però aquí els tenim, Albert Rivera i el seu circ de tres pistes intentant fer veure que pinten alguna cosa dins la política catalana i espanyola, sense que ningú se’ls acabi de prendre seriosament. Un partit que presenta com a candidat algú com Juan Carlos Girauta ja té un problema des del començament, però ells no se n’han adonat.

Tot això ens porta al moment de maduresa que sens dubte està vivint Ciutadans, i que com és tradicional en la política hispànica és el dubte sobre el finançament. Recuperem les paraules de Josep Pla i formulem-nos de bell nou la tradicional pregunta que hauria d’inspirar qualsevol text periodístic: tot això, qui ho paga?

Ciutadans era un partit relativament modest que en un determinat moment es va pensar que podia presidir el govern d’Espanya, i que en conseqüència ha fet una campanya electoral de traca i mocador. Per dir-ho en altres paraules, òbviament caríssima. Això significa endeutar-se profundament amb molts de poders fàctics d’aquí i d’allà, fent veure que els deutes no han estat contrets. És el típic vici de la vella política que Albert Rivera ha criticat amb tanta acritud.

I ara? Com tornarà Ciutadans els crèdits i les donacions, òbviament opacs, que ha rebut durant aquests mesos a canvi d’una victòria que ha quedat excessivament lluny? Com tornaran a presentar-se com la imatge de la transparència? Jo, si volen, els puc donar un euro.