09/06/2022

'Eufòria' rebenta el gènere... però no tant

Eufòria s’ha volgut destacar per construir un discurs innovador sobre el gènere, que connecta amb les inquietuds i vivències de les persones joves i que fascina la resta. Un discurs que està tenint com a resultat una barreja d'ingredients on el que és transgressor es conjuga amb elements conservadors.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per començar em fixaré en els relats al voltant de tres concursants no heterosexuals assignats nois al néixer. El primer, en Pedro, ha reforçat una narrativa ja coneguda: el relat d’un noi gai (amb ploma continguda) que va haver de marxar del Brasil per viure la seva sexualitat amb llibertat. El programa ofereix (amb cert excés) el procés de sortida de l'armari gala a gala.

Cargando
No hay anuncios

Els altres dos relats són més trencadors i estan en sintonia amb discursos molt actuals. La feminitat del Joan, per exemple, trenca amb la distinció orientació sexual / identitat de gènere. Articula definir-se com a gai i reivindicar la feminitat sense embuts: un element que sempre ha estat present en la cultura gai però que a nivell de discurs públic havia perdut davant l’estratègia de mostrar que els gais som homes i fem l’intent d’amagar la ploma per tal de ser més tolerables. En Joan ens planteja, doncs, que acceptar orgullosament l’homosexualitat no implica la renúncia a la feminitat i, en relació als debats feministes actuals, ens convida a preguntar-nos: a qui pertany la feminitat?, és un patrimoni exclusiu de les dones?

Cargando
No hay anuncios

La Llum s’autoproclama “terrorista” i efectivament rebenta les categories establertes de gènere i sexualitat. Assignada noi al néixer, es defineix com a lesbiana, i es presenta com algú que s’identifica i parla en femení però des d’una posició no binària (optant, per exemple, per no afaitar-se la barba). La Llum ens aproxima al creixent nombre de persones de la seva generació que no s’identifiquen amb les categories assignades al néixer però que tampoc s’identifiquen amb les contràries.

El programa ha proposat dos girs molt significatius (i valents) en relació a aquests relats. El primer: a en Joan, després d'autodeclarar-se diva gai a la gala 5, li assignen I kissed a girl, de Katy Perry, una cançó en què una noia heterosexual fa un petó a una noia... i li agrada. La patinada de la presentadora està a punt d’espatllar el gir narratiu al preguntar-li al Joan si podria convertir-se en hetero al besar una noia, però la posada en escena de la cançó ho salva: l’estètica del Joan és drag i les noies que es besen, també.

Cargando
No hay anuncios

El segon gir té el Pedro com a protagonista. A la gala 9 es fa explícit (per a qui encara no ho havia captat) que és gai, i a la següent ha de cantar Hentai, de Rosalía, i ho fa en un llit rodó i acompanyat de... dues ballarines que es refreguen i s’estremeixen al seu costat. Després del xoc inicial, flipo amb el gir: en Pedro està cantant en femení i, per primer cop, deixa volar la seva ploma amb sensualitat. El fet que estigui acompanyat de dues dones al llit dona a l’actuació una connotació... lèsbica.

Cargando
No hay anuncios

Si ens fixem en la sort dels tres personatges, primer s’elimina la inclassificable Llum i després el femení Joan. El que sobreviu, per ara, és un Pedro que encarna no només una expressió de gènere més normativa sinó que representa també un triomf de la catalanitat. La narrativa creada retorna a l’audiència catalana una imatge complaent de si mateixa com a societat oberta i acollidora. En Pedro representa aquest gendre que acollim perquè és un encant, que el salvem deixant-lo viure al nostre oasi de tolerància i ens ho agraeix cantant-nos País petit, de Lluís Llach, mentre uns castellers aixequen una torre.

Finalment, en la darrera gala ens trobem amb una altra dimensió del gènere: a la primera semifinal hi arriben tres noies que representen dos models de feminitat. Per una banda, la Mariona i la Núria, que combinen una feminitat normativa amb una catalanitat fora de tota sospita (per l’accent i per l’origen, de Valls i Olot, respectivament). Per l’altra, trobem una Scorpio amb accent xava i, el que és més imperdonable, que no segueix els patrons de feminitat normativa: es mou sexualment, és irreverent i es confronta amb el jurat. Qui perd en aquest duel de feminitats és l’Scorpio, però se’n va esberlant de nou aquest model femení contingut i dòcil: marxa fent una darrera actuació on s’eixarranca a la butaca de favorita i va cap al jurat però no per fer-los la pilota sinó per prémer el botó amb ràbia i pujar damunt de la seva taula a quatre potes i fent moviments de malucs talment com si se l’estigués follant. Un veritable manifest.