Els EUA no guanyaran la guerra comercial
El món trontolla des del “dia de l’alliberament”, quan el president Donald Trump va anunciar la imposició dels aranzels més alts en més d'un segle. Els EUA apugen els impostos a les importacions de gairebé tots els països del món (tot i que ara Trump hagi ajornat aranzels “recíprocs” per a la majoria de països durant els pròxims 90 dies). Unes sabates fetes a Bangladesh i venudes als majoristes nord-americans per 20 dòlars els costaran com a mínim 27 dòlars. Una peça de maquinària que General Motors importa d’Europa per 200 dòlars no baixarà dels 240 dòlars. La primera reacció va ser que els mercats de tot el món es van desplomar i es va desfermar la por a una recessió global.
L’administració Trump ha venut els aranzels com a part d’un pla perquè els llocs de treball del sector manufacturer i la producció tornin als EUA i per equilibrar el comerç del país, que actualment és deficitari. Tot i que els economistes i els responsables polítics tenen opinions contraposades sobre la importància real dels dèficits comercials i sobre quan cal tenir-los en compte, val la pena assenyalar que el dèficit nord-americà, que ja va començar el 1976, va créixer a un ritme més ràpid a partir del 1994, arran del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord.
Ara bé, l’explicació de la Casa Blanca sobre com s’han calculat els aranzels es basa en premisses infundades i supòsits erronis. En primer lloc, dona per fet que tots els dèficits comercials es deuen a pràctiques comercials deslleials. Si el Canadà ven als EUA més del que els EUA venen al Canadà, els canadencs “roben” als nord-americans. Però aquesta premissa no té en compte les forces econòmiques naturals. Tot i que els responsables polítics nord-americans acusen la Xina de devaluar la moneda i subvencionar els seus exportadors, i culpen la UE de fer servir els mecanismes de regulació com a barrera no aranzelària, els dèficits comercials també poden derivar de l’avantatge comparatiu i les relacions multilaterals.
Per exemple, els EUA compren matèries primeres i metalls d’importància estratègica a la República Democràtica del Congo (RDC), però la RDC compra a l’Índia productes manufacturats barats, perquè no es pot permetre els productes de més qualitat i relativament més cars fabricats als Estats Units. Aquests fluxos comercials impliquen un dèficit bilateral per als EUA respecte a la RDC, encara que no hi hagi pràctiques deslleials.
A més, la Casa Blanca dona per fet que el dèficit de totes les relacions comercials bilaterals ha de ser zero, cosa que no té sentit en una economia mundial multilateral. Si el Canadà ven fusta als EUA i els EUA venen serveis a Europa i Europa ven màquines al Canadà, cadascuna d’aquestes relacions comercials bilaterals presentarà un desequilibri, tot i estar regides per unes normes i pràctiques totalment justes i mútuament beneficioses.
Per acabar-ho d’arreglar, la fórmula aranzelària de la Casa Blanca donava per descomptat que factors com els tipus de canvi i les exportacions nord-americanes a altres països no canviarien amb l'entrada en vigor dels aranzels. Aquesta suposició seria raonable si els EUA imposessin uns aranzels limitats i específics a uns quants països seleccionats. Però la intenció de la Casa Blanca era aplicar uns aranzels generalitzats, massius i indiscriminats i, en conseqüència, el dòlar nord-americà va patir una depreciació rècord en relació amb altres monedes.
Pel que es veu, l’administració Trump també es pensava que els altres països no imposarien aranzels com a represàlia, quan salta a la vista que n’havien d’aplicar, encara que només sigui per raons de política interna.
Un altre supòsit erroni és que els aranzels els paguen sobretot els exportadors estrangers. La Casa Blanca ha afirmat que (en cas que s'apliquin els aranzels tal com s'havien plantejat inicialment) només recauria sobre els nord-americans el 25% dels costos addicionals. Però el que en realitat es conclou en el conegut estudi que ha servit de base per justificar aquesta xifra és que, en la guerra comercial de la primera administració Trump contra la Xina, els nord-americans van pagar gairebé el 100% de les pujades aranzelàries. Per tant, fins i tot segons la fórmula de la Casa Blanca, els aranzels haurien de ser una quarta part del previst inicialment. De fet, gairebé tots els investigadors econòmics citats per la Casa Blanca han dit que s’han tergiversat les seves obres.
La introducció d’una política tan disruptiva i radical a partir de xifres inventades i sense un fonament econòmic convincent pot portar l’economia nord-americana i la mundial a un territori desconegut.
Per a l’administració Trump la pregunta clau és si la producció i els llocs de treball del sector manufacturer tornaran als Estats Units. Quan, als anys 80, l’administració Reagan va posar en el punt de mira els automòbils japonesos, va aconseguir que els fabricants d’aquests cotxes traslladessin part de la producció als EUA. Però és poc probable que els actuals aranzels siguin una ajuda per als nord-americans. Ara fan falta menys treballadors per al sector manufacturer perquè està molt més automatitzat que als 80.
Els aranzels del “dia de l’alliberament” han erosionat el principal avantatge dels Estats Units. Tot i ser l’economia més gran del món, només representa el 26% de l’economia global. Si la resta del món s’hi uneix en contra, els EUA no poden guanyar.
Copyright Project Syndicate
