Ètica posthumana
Vivim un cert boom de la ciència. Els avenços dels últims temps en els camps de la neurociència, la biotecnologia i la biomedicina han obert noves vies d’exploració de la ment i les capacitats humanes que han despertat en la ciutadania un interès sense precedents en les qüestions científiques. Els nous descobriments sobre el cervell humà i les causes moleculars i genètiques de les malalties han provocat una fascinació per la ciència i un estímul per conèixer zones del propi jo fins ara totalment desconegudes. El fenomen és de tal magnitud que fa anys que impregna el món de la cultura: pel·lícules, llibres, art i congressos de tota mena aborden els reptes i els dilemes ètics vinculats a aquest progrés.
Curiosament, aquest renaixement científic conviu amb una certa crisi de les humanitats. El debat sobre la utilitat de les ciències humanes és recurrent, però en els últims temps les veus que parlen amb escepticisme del seu valor van en augment. En una societat dominada per criteris mercantils, es qüestiona el rol d’uns estudis que tenen com a fi formar l’esperit crític. Però no es tracta només dels valors econòmics imperants. També la revolució de les tecnologies, que han transformat l’accés al coneixement, o la incapacitat de les humanitats d’integrar tradicions no europees són factors que han sacsejat el seu sentit social. Aquí i arreu, la crisi econòmica i els valors que se’n desprenen poden acabar de sepultar les ciències humanes en la irrellevància.
Rosi Braidotti acaba de publicar un llibre en què vincula precisament aquests dos fenòmens. A Lo posthumano (Gedisa), aquesta reconeguda filòsofa feminista argumenta que si les humanitats estan en crisi és precisament perquè han estat incapaces d’integrar els avenços científics que estan ampliant els límits del que significa ser humà avui.
Braidotti nega la separació entre natura i cultura que ha dominat el model humanístic fins ara. El canvi climàtic, la modificació genètica d’aliments, plantes i animals o les capacitats humanes augmentades són només alguns exemples de la manera com s’ha difuminat la frontera entre el món dels humans i el de la natura. Per la seva banda, la robòtica o la intel·ligència artificial aplicades a la vida privada i col·lectiva obren nous horitzons que generen tantes pors com esperances.
Com sempre que es parla d’avenços científics, el debat és ple de qüestionaments ètics. Molts d’aquests progressos proporcionen solucions a discapacitats i malalties. ¿Però continuarem sent humans si les nostres capacitats físiques milloren exponencialment? ¿Continuarem sent humans si podem reproduir-nos a la carta i evitar les contingències pròpies de l’evolució natural? ¿I si la mort deixa de ser un final inevitable?
Els avenços de la ciència sempre han fet témer per la deshumanització de l’espècie. Braidotti proposa un nou model humanístic (posthumà) que accepti aquests progressos i els vinculi amb els grans reptes polítics del moment per repensar la condició humana en el marc de totes aquestes transformacions.
