Ètica i estètica d’un crim masclista

Crims, el gran èxit de TV3, ha esdevingut un programa altament sensacionalista. A mesura que s’ha consolidat el format, el true crime ha anat augmentant la truculència. I el que vam veure aquest dilluns, en l’estrena de la quarta temporada, sobre un assassinat masclista a Cervera l’any 1999, va ser sòrdid, desafortunat, periodísticament descontrolat i impropi de la televisió pública.

El capítol es va titular amb el nom i el cognom de la víctima, Marina Ruiz. Però la seva identitat i la seva memòria es van plasmar a la televisió recreant-se visualment en els detalls físics repugnants del seu assassí i maltractador. Repetidament, els llavis i les dents del seu assassí van acabar ocupant tota la pantalla. Una imatge d’una dentadura fastigosa també servia de transició, fins a sis vegades, acostant-se dramàticament a la pantalla, buscant l’impacte. Ja vam entendre de seguida que la clau per descobrir el culpable estava en la marca de la mossegada. Esplaiar-se visualment en boques i dentadures inquietants no aportava res.

Inadequat, també, el paper dels Mossos d’Esquadra en aquest xou, on el seu relat perd l’aportació estrictament professional per caure, sovint, en un to lleuger. Un dels mossos explicava que després d’aconseguir una prova de l’assassí “ell marxa tan content cap a casa seva”: “I nosaltres a bodas me convidas”. O quan detecten la mossegada en el cos de la dona assassinada: “La forense talla el pit i es conserva perquè veiem que pot ser interessant aquella mossegada”. Hi ha una fredor que deshumanitza la víctima: l’exhibició quirúrgica, la superficialitat de considerar “interessant” la violència. Un altre mosso descriu amb vehemència: “Allò era sanguinari. Allò era odi. Allò era... visceral!” La descripció de l’acarnissament era innecessàriament explícita i contraproduent d’acord amb el que aconsellen els especialistes en violència masclista. I aquest és un altre element molt decebedor del programa. L’assassinat de Marina Ruiz va ser un cas de violència masclista. Però en el programa mai es fa referència a aquest terme amb rigor i claredat. I en això Crims és reincident. S’oblida la dimensió social del cas per convertir-lo en espectacle pur a costa de la dona morta. Marina Ruiz passa a ser una simple excusa per construir al seu voltant un relat de misteri d’imatges desagradables i terrorífiques. La màscara daurada de Carnaval que es repetia acostant-se a l’espectador només pretenia induir por. S’enfosqueix la pantalla per accentuar la truculència i la música emfasitza el terror. Carles Porta, el director del programa, diu a l’inici de cada episodi “que la realitat i la mort no hi entenen de sensibilitats” i té raó. Però en la manera d’explicar-ho –en una tele pública– sí que hi té alguna cosa a veure, no només la sensibilitat sinó també l’ètica. “Prepareu-vos per apretar les dents”, deia amb cinisme el presentador abans de començar. Certament, però per la manera com Crims ha acabat reproduint els codis televisius de les cadenes privades més grogues, i TV3 ho tolera basant-se en el principi del tot per l’audiència.