Des de mitjan agost, amb l’elecció del president Salvador Illa, s’ha encetat una nova etapa política a Catalunya. Amb la decisió, internament controvertida, de la militància d’ERC de fer Illa president, s’ha resolt el trencaclosques que van deixar les eleccions catalanes del proppassat mes de maig. Tothom ha jugat les seves cartes, la partida ha acabat.
Aquest estiu s’ha tancat una llarga etapa a Catalunya, i se n’ha obert una de nova. Agradarà més o menys, però les coses són com són, i el millor és dir-les pel seu nom, sense enganyifes ni subterfugis. La nova etapa té una singularitat molt gran: per primer cop en més de quatre dècades, el Parlament no disposa d’una majoria d’estricta obediència catalana. El nacionalisme no suma, i el sobiranisme tampoc. El canvi profund no rau en el fet que un socialista presideixi la Generalitat, situació que ja s’havia viscut dues vegades amb els tripartits; el gran canvi no és Illa, ni el seu govern ara per ara monocolor, sinó la nova composició del Parlament.
En les darreres setmanes, fruit de les negociacions dutes a terme, s’ha parlat molt del finançament singular. Veurem què en sortirà, perquè a hores d’ara sembla que el més calent és a l’aigüera. Tanmateix, la que segur que serà singular serà la nova etapa que neix a Catalunya. Fixem-nos en una primera paradoxa: malgrat que el president Illa només disposa de 42 diputats per governar –solament un 31% del total–, la majoria alternativa per presentar una eventual moció de censura és pràcticament inexistent. És a dir, el govern Illa perdrà moltes votacions, però si vol té quatre anys al davant. Heus aquí la nova paradoxa: inestabilitat per fer coses, per governar, i estabilitat assegurada per esgotar la legislatura. Una situació que, en cas de produir-se, no seria especialment estimulant.
Com hem arribat a aquesta situació? A parer meu, es combinen quatre factors que ho expliquen: la duríssima repressió de l’Estat per decapitar el moviment sobiranista, els seus líders i les seves bases; la manifesta incompetència del món independentista, barallat, sense rumb i farcit de desconfiances; l’enorme miopia del Partit Popular, que fa vint anys que dinamita tots els ponts amb Catalunya, i que ha deixat tot el terreny de joc per als altres; i, finalment, l’habilitat del partit socialista, que ha passat de signar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per liquidar la Generalitat a presidir la institució, aprovar la llei d’amnistia i defensar un finançament singular per a Catalunya, inspirat –diuen– en el concert econòmic.
El resultat de tot plegat és conegut. El partit socialista concentra, un cop més, un poder enorme. Governa Barcelona, Catalunya i Espanya. Però a tot arreu lidera governs dèbils, mancats de majoria i d’estabilitat. Dit d’una altra manera: es donen les condicions per ocupar i exercir el poder, però no per fer les transformacions i resoldre els grans reptes que tenim al davant. Tret que s’aconseguís construir pactes molt transversals, que requeririen el concurs de partits que han quedat a l’oposició, i que són precisament els responsables de bastir una alternativa als actuals governs. Puc dir, per experiència pròpia, que es tracta d’una tasca molt complexa però possible.
Si ens centrem en Catalunya, l’única formació política que pot fer la feina d’edificar una alternativa sòlida és Junts. ERC ha entrat en una espiral destructiva molt perillosa. La controvèrsia política es pot superar, però les ferides personals, quan són fondes i supuren odi, són molt difícils de curar. Després del que hem conegut, ERC ja no es pot presentar com el partit de les mans netes, ni pot donar lliçons d’ètica ni de moralitat. I, tanmateix, cal una ERC que recuperi la seva cohesió i la seva capacitat de ser un actor útil a la societat catalana. Els seus vint diputats al Parlament i la seva posició decisiva a Madrid representen actius que cal saber aprofitar.
Tot país necessita que hi hagi una alternativa al seu govern actual. Des d’un punt de vista d’higiene democràtica, la possibilitat d’alternança constitueix un element indispensable per a la salut política d’una societat. A Catalunya, aquest rol d’alternativa serà responsabilitat de Junts. Durant set anys llargs, aquest paper el va jugar Convergència i Unió, davant dels dos tripartits. Ara li toca a Junts, davant del govern presidit per Salvador Illa. No és pas poca responsabilitat.
Els que hem passat per etapes semblants, sabem que capgirar aquestes situacions és sempre una tasca feixuga. Cal armar-se de paciència i, quan s’acaba, anar a la botiga a comprar-ne una mica més. Cal una voluntat de ferro per recuperar el govern, però sense pressa ni sentit de la urgència, que acostumen a ser mals companys de viatge. Cal molta amplitud de mires, per construir projectes grans que superin la comoditat de les quatre parets conegudes de la casa. I, per sobre de tot, cal projecte, lideratge, bons equips i molta gent. És possible fer-ho, i a nivell de país és molt necessari.
