L'1 de setembre del 2021, al meu primer article de premsa després de deixar totes les meves responsabilitats polítiques, vaig escriure això: “El PP i Vox podrien acabar il·legalitzant Bildu i els independentistes catalans… A la ultradreta no només li sobren 26 milions de ciutadans; també li sobren bona part de les opcions electorals. Aquestes mesures d'excepcionalitat comptarien amb importants suports en els sectors dominants del poder judicial, a molts sectors del poder econòmic i als poders mediàtics de Madrid. El que puguin dir en el futur les instàncies judicials europees no aturaria, en cap cas, l'estratègia d'involució democràtica que convé al bloc reaccionari. De fet, aquesta mateixa dinàmica d'involució també es pot donar a altres països europeus, començant per Itàlia”.
Dijous passat, a la tertúlia que presenta Xavier Fortes de TVE, el director adjunt de La Vanguardia, Enric Juliana, va dir: “Díaz Ayuso representa avui un lideratge molt important d'un segment de la dreta espanyola… després del 28 de maig se sabrà com queda… Però ella posa sobre la taula, juntament amb Vox, l'escenari d'obrir la via de la il·legalització de partits, i ho dic en plural perquè després de Bildu en vindrien d'altres amb una nova metodologia per reconfigurar el quadre polític. A Espanya la llei electoral no es pot canviar en el que és substantiu perquè caldria canviar la Constitució. Com que aquesta via no és fàcil, es podria modificar el quadre de partits mitjançant l'eliminació d'alguns deixant-los fora de la competició... Això no és anecdòtic, com tampoc ho és que hi hagi diferències de criteri dins del PP. L'assumpte clau no és que Ayuso sigui més temperamental que Feijóo. Hi ha un plantejament important de fons que consisteix a modificar el quadre de la política espanyola sobre la base de l'eliminació de partits polítics. Que siguin declarats il·legals i que no puguin acudir a les eleccions. Després de Bildu en vindrien d'altres, i vindrien partits polítics catalans. Es tracta d'aclarir el panorama. José María Aznar, en un col·loqui amb l'alcalde de Madrid, va dir que el PSOE només pot governar Espanya amb Bildu i amb els independentistes catalans. Podria haver-ho dit d'una altra manera: estem condemnats a estar a l'oposició mentre aquest esquema sigui present. Solució: il·legalitzem els independentistes catalans i els bascos”.
Les eleccions del dia 28 són molt més que unes municipals i unes autonòmiques. Són, per contra, una etapa crucial en la reconfiguració del poder polític en el conjunt de l'Estat. ETA, ETA, ETA repeteixen sense parar les dretes polítiques i mediàtiques. Saben que una de les conseqüències de la seva estratègia discursiva pot ser una victòria històrica de Bildu a Euskadi i Navarra, que, amb el suport de Podem i a l'espera del que fes el PSOE en aquests territoris, estaria desafiant l'hegemonia històrica del PNB a la comunitat autònoma basca i faria dels abertzales la força hegemònica de l'esquerra a Pamplona segons diuen les enquestes. Però això a la dreta li és igual, de la mateixa manera que li és igual ser un actor marginal en la política catalana.
En l'era trumpista de la política espanyola, Catalunya i el País Basc només són dos graners per als relats del nacionalisme espanyol més reaccionari. Els esquadristes inflats d'esteroides de Desokupa cridant "puta Ada Colau", de la mateixa manera que els esquadristes amb carnet de periodista de l'oligopoli mediàtic que repeteixen ETA, ETA, ETA des de les televisions només són peces menors de l'engranatge d'una operació d'estat que també compta amb peces judicials, policials, militars i econòmiques.
Feijóo potser sap que Espanya no és Madrid, però per descomptat ha comprovat que Espanya no té res a veure amb Galícia i que les navalles de la cort que van acabar amb Casado, en 48 hores, poden acabar amb ell en el mateix temps.
Madrid és l'enclavament on cap periodista es va atrevir a posar-li cara ni fer cap pregunta a l'empresari que va cobrar una picossada de més de mig milió d'euros com a comissionista de mascaretes, mentre morien centenars de persones grans en plena pandèmia. Era el germà de la presidenta Ayuso, i amb la màfia, a Madrid, no s'hi posa qualsevol. Uns paios capaços de llançar per la finestra de Gènova el cap guillotinat de Casado i aconseguir victòries electorals mentre neden en corrupció no són uns adversaris fàcils. Gramàtica bruna i navalles espanyoles a la cort madrilenya; "Dominican don’t play", sembla que li diu MAR per l'orellera a IDA. Certament, Madrid és l'hòstia; no hi ha manera de fer-hi política sense assumir que cal donar i rebre moltes hòsties.
Però, de vegades, la por i la sort canvien de bàndol. És bona notícia que, des d'ambients liberals, alguns es vagin adonant que, en aquests temps, toca defensar la democràcia sense contemplacions amb els feixistes.
