ETA ja és història. Teoria de la derrota

El proppassat 30 de setembre va morir Iñaki Larramendi, l’últim fundador d’ETA que encara era viu. Un any abans havia traspassat Iulen de Madariaga. El 16 de març de 2019 els vaig reunir per última vegada i van parlar de l’ETA que havien començat ells i que ara ja és història.

Els inventors d’ETA es van inspirar en els moviments d’alliberament nacional comunistes en plena efervescència, però també en nacionalismes republicans no marxistes, concretament el català de Batista i Roca –amic de Madariaga quan es doctorava a Cambridge–, els irlandesos i els israelians. La primera història d’ETA acaba amb les primeres eleccions democràtiques: és l’ETA de guerrilla urbana antifranquista que “mata botxins” –encunyen l'expressió pel comissari Manzanas, que els va torturar– i culmina el magnicidi del candidat a successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco. L’ETA que concita simpaties entre els resistents contra la dictadura que, tot i no practicar la violència, els ajuden proporcionant-los rereguardes, amagatalls i solidaritat amb els seus presos. Catalunya és el principal suport.

Però ve una segona ETA, la de “no lluitàvem contra Franco, lluitàvem contra Espanya” i la “socialització del sofriment”. Larramendi se’n va a casa i no voldrà parlar ni tan sols d’aquella primera història que havia protagonitzat. Un dia donostiarra de xirimiri i paraigua –cap novetat– es presenta a la cita que havíem concertat per parlar del vint-i-cinquè aniversari d’ETA (1984) però és per dir-me cara a cara que no vol saber-ne res. Madariaga aguantava tot i que ETA ja era de consum intern, i compleix els 60 a la presó de Fresnes. Però allà li trec un titular a cinc columnes a La Vanguardia criticant l’atemptat d’Hipercor, arran del qual van perdre la Catalunya que dies abans havia donat prop de quaranta mil vots a la seva candidatura civil d’Herri Batasuna a les primeres eleccions europees.

ETA va aprimant-se i quan deserten els suports que li quedaven del seu poble, la policia i els serveis d’intel·ligència internacionals els posen a la llista del terrorisme internacional, a partir dels atemptats de les Torres Bessones, i la llei de partits de 2002 els esborra del mapa institucional... Assumeixen que la victòria és inviable i pleguen en diverses fases, entre el 2010 i el 2018. Final de la segona història.

Tot plegat derrota ETA i, de retruc, la via independentista de doblegar l’Estat per la coerció. L’Estat proclama aquesta derrota, tot i que el conjunt de l’esquerra abertzale llança un altre missatge que s’atribueix el protagonisme de la pau. I certament n'és corresponsable, perquè el que jo anomeno “la generació Otegi” va haver de fer lluita ideològica per convèncer el seu entorn més bel·ligerant que calia erradicar la violència, apostar per vies polítiques i aprofitar les vies municipals, autonòmiques, estatals i europees. Però és clar que al fons de tot hi ha una teoria de la derrota, d’assumir la impossibilitat de guanyar amb la confrontació un Estat potent, ara a punt de presidir la Unió Europea. 

Madariaga va ser el primer a defensar la via política, i Antton Etxebeste –el portaveu d’ETA a les converses d’Alger amb el govern González— ho va argumentar a partir d’una idea prou clara: hem perdut la batalla militar, mirem de no perdre la batalla política. Entre el gran format d’Alger –ETA i l’Estat– i el petit format del caseriu Txillarre –l’esquerra abertzale d’Otegi i el PSE d’Eguiguren– hi ha una tercera història de diàlegs, negociacions, mediacions i telèfons vermells. En aquestes coordenades que ja no són a la cartografia topogràfica dels partisans sinó al GPS de Parlaments a Vitòria-Gasteiz, Madrid i Estrasburg, en què l’única entesa amb l’Estat és el PSOE, la zona de màxim confort possible resulta ser l’actual, amb el contrapès de l’esquerra postcomunista al govern i la necessitat dels independentistes per consolidar una majoria estable. Ara estan a punt d’aprovar pressupostos.

En l’última conversa, Madariaga i Larramendi recordaven episodis passats, res de batalletes: van compartir detenció l’any 1961 per haver participat en el sabotatge del tren que portava feixistes a Donostia per commemorar 25è aniversari de l'Alzamiento: els fatxes van arribar ridiculitzats en autobusos. I parlaven de fer política amb les institucions a l’abast i socis que havien considerat enemics com únic recurs per anar cap a una independència a la qual cap dels dos no va renunciar mai. “Tragábamos sapos”, deien, i els puríssims els van acusar de traïdors, però tenien clar que la independència possible seria gradual i no a curt termini, mentre que el xoc frontal seria més derrota i al damunt amb un altíssim cost repressiu. Amb els anys, els que els acusaven van anar a parar a les seves posicions, i es van tornar a trobar a les manifas.