Els set condemnats per delictes de sang que anaven com a candidats de Bildu a les eleccions i que han renunciat a anar a llistes han fet un gest que té tot el sentit, però que deixa el regust agre de constatar que la dreta nacionalista espanyola torna a sortir-se amb la seva. El PP i tot el seu amplíssim entorn polític i mediàtic (Vox, Ciutadans i les múltiples plataformes civils de dreta extrema i extrema dreta que pul·lulen per les Espanyes, així com l'embafador llistat de capçaleres periodístiques, emissores de ràdio i televisió i perfils a les xarxes), al qual també s'ha d'afegir l'entorn judicial i policial, no tan sols no han abandonat mai la consigna “Tot és ETA” dels temps d'Aznar, sinó que l'han completada amb un “ETA no ha deixat mai d'existir” que fa dotze anys que està vigent. I si depèn d'ells, seguirà vigent molts d'anys més.
El desistiment d'aquests set candidats és un gest de bona entesa que cal valorar positivament, però el PP i les seves confluències l'interpreten tan sols com un gol per l'escaire que han aconseguit ficar en una campanya que se'ls fa complicada. Amb Feijóo ha passat el que ja ha passat amb diversos dirigents (no únicament candidats) del PP: els publiciten –amb forta trompeteria mediàtica– com a elements de màxim nivell, fins que el contrast amb la inanitat dels seus discursos i les seves actuacions es fa massa evident. A Feijóo li passa allò que deia Groucho, que val més callar i semblar idiota que no parlar i confirmar les sospites. I encara que les eleccions del 28 de maig siguin municipals i autonòmiques, a Madrid tothom –començant pel PP– les planteja i les llegeix com un enfrontament entre Feijóo i Sánchez. Amb l'element distorsionador (dins el PP, sobretot) que representa Isabel Díaz Ayuso, que pot perfectament revalidar –per amunt– la seva majoria absolutíssima a la Comunitat de Madrid i, per tant, enfortir-se cada vegada més per fer amb Feijóo el mateix que ja va fer amb Casado. Ha estat Ayuso la que ha tret primer a rotlle la idea de la il·legalització de Bildu (com en altres moments s'ha parlat d'il·legalitzar els partits catalans), i per tant ha estat ella la que s'ha endut la glòria dels titulars i els aplaudiments dels tertulians i opinadors afins.
Tot plegat suma un cúmul d'emergències que el PP ha d'atendre de pressa. El principal partit d'Espanya, més enllà de l'argumentari precuinat que els seus candidats autonòmics i municipals masteguen a tot arreu, no té cap proposta ni cap aportació a fer al debat públic, ni ganes de tenir-ne. Té, en canvi, un espantall, una fake news, una mentida que sempre li serveix per enverinar-ho tot instantàniament, i aquest espantall és ETA. Aquesta vegada ha quedat establert que els presos d'ETA no tenen dret a la reinserció social i que Bildu, o qualsevol formació dins les seves coordenades ideològiques, és i serà sempre ETA, per molt que se'n desmarquin i que la banda terrorista deixés d'actuar fa dotze anys. Però quina importància tenen els fets si pots substituir-los per emocions.
