ETA a les candidatures, el preu ètic de la política

L’any 1993, Nelson Mandela va ser guardonat amb el premi Nobel de la pau. L’any següent, ho van ser Yitzhak Rabin i Yasser Arafat (també amb el Príncep d’Astúries). Tots tres passats per presons i amb acusacions de “terrorisme” de manual. Pepe Mujica va ser president de l’Uruguai amb un currículum similar; avui ho és de Colòmbia Gustavo Petro, i Martin McGuinness, IRA químicament pur, va ser vice primer ministre principal d’Irlanda i la pau li deu el que li deu, que és moltíssim. Abans d’arribar on van arribar, van passar per eleccions. A l’estat espanyol –salvant les distàncies en kilòmetres, cultures i història– Arnaldo Otegi comparteix alguns elements d’aquelles tradicions, i és peça imprescindible –imprescindible!– del final de la violència d’ETA i de la consolidació institucional de la pau.

Però ara se li discuteix i critica que el partit que dirigeix, EH Bildu, presenti a les properes eleccions quaranta-quatre exconvictes d’ETA, set dels quals per delictes de sang. La legalitat sembla d’entrada inqüestionable, atès que s’han complert les penes i els ex-presos són ciutadans amb el dret de l’elegibilitat; això sí, a l’aguait que la Fiscalia clissi una lletra petita a l’altre cantó d’aquell principi jurídic tan poètic del in dubio, pro reo, davant del dubte, a favor del pres. A afegir-hi que la funció penitenciària a Espanya és garantista, i que està enfocada, almenys teòricament, no tant al càstig com a la reinserció, i hi ha moltes evidències de presos d’ETA que van renunciar i condemnar la violència o que fins i tot se’n van penedir, acollint-se a mesures de gràcia previstes per la legislació –la via Nanclares o les reduccions de condemna– que en el seu moment els van costar l’aïllament dels seus entorns o acusacions de rendició i traïdoria: paradigma Francisco Mujika Garmendia, aquell Pakito que va ser considerat líder de l’ETA dels anys de plom, identificat tot sol amb l’àlies col·lectiu Artapalo que usava la direcció.

La legalitat pot ser, per totes aquestes raons, impol·luta, i fins i tot, contemplant els exemples del primer paràgraf, pot ser convenient per als interessos polítics de l’esquerra abertzale presentar els ex-presos als comicis, que, d'altra banda, no fa estrany, quan van arribar a presentar presos fins i tot amb el terrorisme tacant de sang els carrers: el 1987, Juan Carlos Yoldi no només va resultar elegit a les llistes d’Herri Batasuna, sinó que va ser excarcerat per defensar al faristol del Parlament de Vitòria la seva candidatura a lehendakari; després de divuit anys de presó, avui exerceix d’advocat. Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera –la pau també hi té un gran deute–, va ser igualment elegit diputat quan era a la presó.

Però l’ètica de tot plegat és discutible o, si més no, admet debat la conveniència de presentar candidats sense respectar si més no uns terminis que permetin que el dolor de les víctimes no recidivi, encara que sigui incentivat per la dreta i la ultradreta, les associacions de víctimes corporatives que sempre han embolcallat amb les seves banderes, i el socialisme més fronterer a la disputa de vots –Extremadura, Aragó–. La dreta i la ultradreta han mantingut viu el fantasma d’ETA per atiar-lo de cara a desgastar el PSOE –ara més que mai perquè la governabilitat penja dels vots d’EH Bildu– i per contaminar amb la violència processos secessionistes democràtics i pacífics, singularment el català, a partir de la falsa igualtat entre independentisme i violència, o allò tan conceptualment contradictori que els fins i els mitjans es retroalimenten. Si els hi va funcionar, tanmateix, que al procés català van activar la rebel·lió i la sedició, i van fer presó, i fan exili, persones d’una peça que de cap de les maneres haurien d’haver fet ni una cosa ni l’altra. Però no només és aquest sector el que critica, també víctimes d’esquerres, persones demòcrates, col·legues fidels a la imparcialitat, gent de bé al marge d’ideologies i de manipulacions interessades, que consideren que presentar d’alguna manera ETA a les eleccions és com a mínim una impostura.

Arnaldo Otegi és un polític amb un bon tou intel·lectual, filosofia i dret, coneix molt bé la teoria de les religions i ha pensat en els límits de l’activisme i de la política, qüestió que ineludiblement travessa la història d’ETA des que el seu fundador Madariaga advocava per la violència revolucionària quan encara anava a missa. He parlat del tema amb Otegi i em consta que li preocupa fins al punt d'arribar-me a dir que el final de la violència d’ETA s’havia decidit més per raons d’estratègia política que morals, per la impossibilitat d’avançar cap a la independència per la via armada en el context del segle XXI, la UE i el setge a l’esquerra abertzale en entrar al llistat internacional d’organitzacions terroristes arran dels atemptats a les Torres Bessones. Però, al costat d’aquesta raó, caducitat del model guerrilla urbana, afirmava que el plantejament ètic del respecte del dret a la vida també hi era, va pesar i, en qualsevol cas, que ell sempre el tenia present. Ho va reflexionar en obert a l’entrevista que li vaig fer quan era a la presó de Logronyo, que vam publicar a l’ARA el 12 de novembre de 2012. El meu estimat monsenyor Uriarte, el bisbe que va fer de mediador entre ETA i el govern Aznar, consensuat per tots dos, em va dir: “L’Arnaldo és un home bo”.

El preu ètic de la política és sempre mala peça al teler, i de quina manera quan s’arriba a l’extrem de prop del miler de morts en mig segle de guerra encoberta, on “els altres” també tenen els seus funerals, els victimaris també tenen les seves víctimes, milers d’anys de presó i l’horror de la tortura. Per tot plegat, hauria estat més prudent prescindir si més no dels condemnats per delictes de sang a les llistes electorals, fins i tot si es consideren innocents o mal sentenciats, encara que fos com un humanament senzill acte de generositat. Allò de Joan Maragall que no em cansaré de repetir: “Temperar la justícia amb la pietat”.