Hi ha clatellades que no te les esperes. No sé si fan més mal, però el seu efecte és molt més complex de digerir de quan són previsibles. Alice Munro és una de les meves escriptores preferides. No puc dir que era, malgrat que ja he llençat tots els seus llibres. Com a escriptora, em continua semblant excel·lent. Però no soc capaç de mirar els prestatges de casa i trobar-me amb el seu nom. No la vull. Ni a casa ni enlloc. No l’hauria volguda mai si hagués sabut la decisió que va prendre respecte dels abusos sexuals que va patir la seva filla. Ho hem sabut ara, tots, després d’admirar-la. I com que em sembla una escriptora d’una sensibilitat i precisió descomunals, em pregunto, com pot ser? Però no hi trobaré sentit ni en la literatura.
Andrea Robin Skinner, la filla d’Alice Munro, va ser abusada sexualment pel seu padrastre, Gerald Fremlin, des que ella tenia 9 anys i ell 50. Va començar un estiu. En tornar a casa ho va explicar a la dona del seu pare, Jim Munro, que en va parlar amb ell, però aquest va decidir continuar enviant la nena a passar els estius a casa la mare. Als 25 anys va dir-ho a la seva mare, que s’ho va prendre com una infidelitat del seu marit, del qual no es va separar mai. Va posar com a excusa que la filla li ho havia explicat “massa tard” i ella “ja l’estimava massa” per deixar-lo. Alice Munro va reconèixer que estimava un pederasta i que aquella relació estava per sobre de l’amor de la seva filla, si és que sentia amor per la filla i si és que es pot estimar un pederasta. A mi em sembla bé que una dona posi per davant la seva felicitat. Sempre que no estigui casada amb un home que violi la seva filla. Per tant, el que podria considerar-se avantguardista, trencar el tabú i no posar els fills per davant de tot, passa a ser només terrorífic. L’Andrea va tallar definitivament la relació amb la seva mare així que ella va tenir fills. Abans, però, havia denunciat Fremlin, que va ser condemnat a dos anys de llibertat condicional i a no acostar-se a criatures menors de 14 anys. Més grans ja no l’interessaven per res. A la pubertat de l’Andrea ja la va deixar estar.
El cas de la filla de Munro és el cas que pateixen milers i milers de nens i nenes a tot el món que són abusats sexualment dins la família, on es donen la majoria de casos. La família, aquesta institució que es defensa sagradament i on es perpetuen els secrets més sòrdids. Evidentment, no hi ha abusos sexuals a totes les famílies, però el silenci devastador és el denominador comú que han de suportar els nens i les nenes que han estat violades a casa seva. Andrea Robin Skinner, a sobre, ha hagut de lluitar contra la fama de la seva mare, una escriptora mundialment famosa, reconeguda i admirada, que va aconseguir que aquests fets no es coneguessin fins després de morta. La seva filla ho va decidir així. Hi ha qui creu que és injust perquè Munro ja no es pot defensar. Però, defensar de què? Els fets han estat provats i reconeguts pel mateix violador. La mare ho sabia. Fins i tot el biògraf de Munro també ha admès que coneixia els fets, però va considerar que era un “desacord familiar” que no aportava res a la biografia de l’escriptora. Robert Thacker, es diu l’home. Tampoc el voldria al meu prestatge.
No esperem que la gent a qui admirem sigui perfecta. De fet, no hem d’esperar que ho sigui ningú. Però Alice Munro no va cometre un error sinó que va prendre una decisió deplorable. Fastigosa. I ara la seva filla, trencant el silenci, ha escrit una pàgina molt més colpidora que qualsevol dels llibres de la seva mare.
