'...et omnia vanitas'
A l'hora d'escriure aquest article, encara no es coneixien els resultats de les dues grans competicions del dia d'ahir: a saber, si el Barça remuntava o no remuntava contra el Milan i -no tan important, per descomptat- qui era o serà el nou papa de Roma. Hi havia travesses, hi havia porres, hi havia nervis, però no hi havia encara cap certesa. Es produïa, doncs, un interludi per provar de pensar una estona.
Pensant, pensant, em van venir al cap les vanitas , que van ser un gènere pictòric molt popular i practicat durant els temps del Barroc, tan semblants als actuals. El gènere de les vanitas no era estilístic, sinó temàtic: pretenia transmetre la idea de la futilitat de les grandeses de la vida mortal. En llatí, i com és fàcil de comprendre, vanitas significa vanitat, però també vacuïtat, insignificança. Aquesta segona accepció és la que es proposaven d'il·lustrar els pintors que practicaven el gènere. El nom remetia a una frase de l'Eclesiastès: " Vanitas vanitatum, et omnia vanitas" , i té a veure amb la línia de discurs coneguda com a memento mori (recorda que moriràs). Alguns cèsars i emperadors, en les seves desfilades triomfals, es feien acompanyar d'un servent o un conseller que els murmurava aquesta frase a l'orella, mentre el poble els victorejava. Era una manera de recordar al líder que ell també era humà i, per tant, moridor.
Les vanitas pictòriques tenien una sèrie de motius recurrents, que feien el paper de símbols. El primer de tots era una calavera, que representava la finitud humana. Després també solia haver-hi un rellotge, que remetia al pas del temps i, per tant, un altre cop, a la durada efímera de la vida i de les seves glòries. I sovint, les calaveres i els rellotges anaven acompanyats de tot un seguit de referents visuals que simbolitzaven la qualitat gens durable dels triomfs humans: una bossa de monedes, una corona, una tiara, un cofre ple de joies, una porpra cardenalícia. Com dient: "Per important que siguis en el teu trànsit humà, véns de les ombres i tornaràs a les ombres". Les vanitas eren bodegons, però bodegons moralitzants, i amb una mala llet digna de consideració.
El papa emèrit Benet XVI ha tornat a posar de moda les vanitas , de la mateixa manera que va recuperar alguns dels adminicles més celebrats de la vestimenta papal, com els barrets i els borseguins. És el que dèiem, que el Barroc s'assembla molt més del que ens pensem a la nostra pròpia època: desengany, cinisme, humor negre i ànsia de transcendència, sigui al preu que sigui. Conseqüent amb aquesta línia de pensament, Joseph Ratzinger s'ha enterrat en vida a la seva residència de Castel Gandolfo i ha deixat pas a un altre perquè constati en carn pròpia el dicteri de la fatalitat: encara que representis un poder immortal, tu sí que moriràs. Sempre queda, en qualsevol cas, la possibilitat de la redempció; i, dins l'imaginari cristià, de la resurrecció. Ara que hi penso, això també val per al futbol i per a la política: tot és vanitat, és a dir futilitat. Fum.
