La política europea ha de passar d’aquesta estupefacció actual a una acció decidida per defensar el model social i econòmic i els valors que l’han construït. Hiperdiagnosticats com estem hauríem d’anar passant a la pràctica per afrontar els desafiaments de la nova era en un marc en què hi ha massa burocràcia, baixa productivitat, un creixent envelliment de la població, primeres matèries massa cares i una vella economia que es va desgastant paral·lelament a una nova economia que té dificultats per eclosionar al ritme de la Xina o els EUA.
L’arribada de Donald Trump i la seva elit de tecnòcrates obliga Europa a despertar de la letargia i convèncer-se que la mà protectora dels Estats Units ha passat a ser una mà amenaçant disposada a asfixiar els veïns i els socis tradicionals. Res serà més estimulant per al despertar d’aquesta Europa esbalaïda que veure com Donald Trump comença a aplicar la seva agenda econòmica i comercial proteccionista, el seu model de creixement excloent i avariciós, una política exterior expansiva i unilateralista i una política reaccionària pel que fa als drets civils. Res serà més eficient perquè Europa es posi en marxa que adonar-se que Trump no té diversos registres sinó que la seva retòrica de reality show és el seu programa polític efectiu i genuí.
Trump és l’espoleta, però la inacció d’Europa ve de lluny. Entre el 1993 i el 2022 el PIB per càpita dels EUA va créixer més d’un 55% i el d’Europa un 30%, la qual cosa significa que si la UE fos un estat dels EUA l’any 2023 hauria sigut el quart més pobre (en paritat de compra), només per davant d’Arkansas, Virgínia de l’Oest i Mississipi. Les dades les va publicar fa mesos el professor de l’Iese Xavier Vives.
La productivitat no només és important per al dinamisme econòmic, sinó també per al benestar de la població. En aquest context de pèrdua de competitivitat, Europa representa avui el 6% de la població mundial però el 18% del PIB mundial i el 42% de la despesa social. El model és insostenible sense repensar-lo. Europa no es pot convertir en una antigor civilitzada i insostenible que es vagi corcant per la inacció dels europeistes i també pel sabotatge actiu dels cavalls de Troia de l’extrema dreta nord-americana aliada amb la ultradreta local.
Europa ha de passar del model manufacturer a la nova economia amb determinació. En paraules de Lagarde i Von der Leyen ahir al Financial Times: “La nostra competitivitat està en risc. Mentre es desplega una revolució global en intel·ligència artificial, la UE se’n pot trobar al marge. Els nostres tradicionals campions manufacturers estan perdent quota de mercat global. Els canvis geopolítics estan transformant les nostres dependències en vulnerabilitats i carregant les nostres empreses amb alts preus energètics”. És a dir, cal que la UE sigui un lloc on sigui més fàcil que creixin les empreses innovadores, un lloc on s’afavoreixi la inversió i on sigui més barat fer negocis, especialment en termes de costos energètics.
El declivi del gegant model alemany, dependent de la indústria i les exportacions, ha d’indicar el camí per sortir-ne i evitar reproduir-lo. No és el nostre model econòmic, però si el motor d’Europa gripa, no ens afavorirà a la resta d’europeus. Escriu Wolfgang Münchau al llibre Kaput, el fin del milagro alemán (Ed. Plataforma): “El fracàs de la política va ser apostar per un model antic quan les circumstàncies externes van canviar. Va ser una decisió política, no un descuit. Alemanya va decidir no invertir en l’economia digital, sinó centrar-se en la competitivitat de costos de les seves indústries existents. Això va significar que quan el vell model va entrar en crisi, no n’hi va haver un altre per reemplaçar-lo”. La crisi econòmica s’ha superposat a una política oberta amb la immigració, quan el 2015 la cancellera Angela Merkel va obrir les portes als refugiats sirians, a la manca d’oposició dels partits tradicionals i a una economia dependent d’un model disfuncional. L’electorat s’ha dividit en comunitats rurals conservadores i àrees metropolitanes de tendència d’esquerres, i els partits radicals antiimmigració representen avui el 25% de l’electorat.
L’amenaça de la ultradreta antiimmigració i antieuropeista té un poderós caldo de cultiu en la crisi econòmica. El futur de l’Europa que imaginem, i que és la dels fundadors, passa per repensar la realitat. Ser autosuficient en les noves tecnologies, una economia diversa i competitiva, capacitat d’endeutar-se conjuntament per afrontar les reformes i adaptar-se al nou món. Potser Europa no ho pot tenir tot alhora: una aliança transatlàntica que protegeixi la seva seguretat a bon preu i relacions especials amb Rússia i la Xina. Europa necessita acció, mutualització del deute i pensar en gran.
