Estudiants del món: sigueu benvinguts
Una amiga dels Estats Units ens comunica que el seu fillol, un jove de 18 anys, s'instal·la a Barcelona aquesta tardor per iniciar estudis de grau a Esade. Aquest xicot no vindrà a Barcelona a omplir un requisit curricular d’un grau d’una universitat americana sinó que ha triat que el seu títol sigui europeu i, en particular, de la Universitat Ramon Llull.
A Europa la presència d’alumnes universitaris del món no és nova. El flux de nord-americans al Regne Unit, especialment en algunes universitats com St. Andrews, a Escòcia, fa temps que està ben establert i va en augment. També hi va a l’Europa continental, on fins ara havia estat incipient. Tot indica que el creixement d’alumnes internacionals de tots els orígens s’accelerarà. Primàriament, l’augment es deurà a la intensificació de la mobilitat interna a la Unió Europea, però també hi comptarà una atracció més gran d’extracomunitaris. Als Països Baixos, incloent-hi els postgraus, els alumnes internacionals ja arriben al 16% del total (3,5 vegades més que el 2005). D’aquests, un 28% són extracomunitaris.
Per als nord-americans l’educació europea té avantatges de qualitat i de preu. Entre les 100 millors universitats del món en trobareu moltes d'europees, per a les quals el cost dels estudis és molt inferior al de qualsevol universitat americana entre les 100 millors. A més, als EUA ja és molt comú estudiar lluny de casa.
Catalunya, una regió europea atractiva per residir-hi i amb un bon sistema universitari, podria estar ben situada en la carrera competitiva per atreure alumnes, nord-americans o d’altres orígens, a les seves titulacions. L’interès econòmic de fer-ho és prou clar: l’impacte directe sobre l’economia de les universitats o la contractació de professorat, però també els indirectes, com l’atracció de talent o el valor aportat per les xarxes d’exalumnes internacionals.
A Catalunya, en el curs 20-21 els estrangers són el 3,9% del total de l'alumnat a les universitats públiques presencials i el 13,7% a les privades. Anem endarrerits en el context europeu. Per desenvolupar una indústria potent de formació superior amb alumnat internacional es necessitarien tres coses:
- Més enllà de disposar del títol de batxillerat, o equivalent, en el país d’origen hi hauria d’haver poques exigències legals per poder optar a un grau a Espanya.
- L’existència d’un bon repertori de graus en llengua anglesa.
- Un model econòmic escalable i sostenible. És a dir, que no es basi en el finançament dels contribuents catalans.
La primera condició depèn de la normativa del govern central. Està en procés de canvi, però no és clar si en la bona direcció, que és la de fer-ho fàcil.
Per a les universitats privades és comparativament senzill adoptar la segona i tercera condició. No ens hauria d’estranyar, doncs, que la universitat catalana amb un percentatge més elevat d’alumnes estrangers sigui la UIC (18,7%). ¿Vol dir això que les públiques no hi tenen res a fer? No, si adopten el que anomenaré un model segmentat. No es tractaria simplement d'impartir en anglès els graus habituals dels centres propis de la universitat. Això dificultaria accedir-hi –hauria de passar per la selectivitat– però, sobretot, el fet d'estar subvencionat pel contribuent local imposaria un límit baix a l’escala dels graus. El que caldria és que la universitat pública promogués i controlés un centre jurídicament privat –a l’estil dels Colleges of Liberal Arts d’inspiració americana que ja proliferen a Europa, sobretot als Països Baixos– que esdevindria un centre adscrit a la universitat i impartiria nous graus en anglès, orientats a l'alumnat internacional i amb matrícules que cobrissin costos.
El model segmentat a les públiques tindria un altre avantatge: no perjudicaria la presència del català en el segment educatiu orientat a l'alumnat propi. Als Països Baixos hi tenim avui un moviment reactiu que pretén frenar l’increment d’alumnat estranger. Per dues raons: un cost econòmic que recau sobre el contribuent i la resistència a sacrificar la presència del neerlandès a l’educació superior que la internacionalització, en la forma que pren allí, està comportant. Hi ha alguna universitat que s’ha passat massivament a l’anglès. El nostre context lingüístic és encara més complex: juguem amb tres llengües. Tant per la raó econòmica com per la lingüística, la universitat pública no podrà encabir una generalització de graus en anglès dintre de les estructures pròpies de la universitat. El model segmentat, però, seria idoni.