A les estudiants d’arquitectura

Heu triat una professió magnífica, però molt solitària i exposada. Solitària perquè quan era una professió masculina era molt competitiva (i tramposa); i exposada, perquè els edificis els veu tothom i, com que duren segles, els trepitgen, hi passen fred, hi somien o hi pateixen moltíssimes persones diferents. A determinats egos masculins, això els relliscava completament, i el raonament que sentíem de determinats professors fa vint anys, ara ja fa una mica de riure; quan un espai no funcionava, era culpa de la gent normal, que no en tenia ni idea d’asseure’s correctament en una determinada plaça o tenia la mania de posar floretes en un balcó que l’arquitecte hauria volgut preservar pur per a les fotos.

Ara, les obres, a poc a poc, comencen a dirigir-les també algunes dones, i la industrialització facilitarà que els muntatges (més segurs, més precisos) els puguin també construir operàries. Si miro enrere, he d’agrair a algunes dones la seva manera d’explicar i de fer l’arquitectura: a Mariona Gallén (per la seva manera polida d’ensenyar el dibuix tècnic), a Carme Ribas (per la solvència de les classes de projectes), a Eva Prats (dibuixant meravelles), a Anna Puigjaner (per les investigacions atòmiques sobre cuines i espais compartits), a Bet Capdeferro (per una sensibilitat extraordinària), a Itziar González (per la valentia i el compromís social) i a tantes altres arquitectes que no s’amarguen i gaudeixen de la professió amb optimisme.

I si miro endavant, hi veig bones perspectives. Està tot per fer, perquè les ciutats del planeta tenen tota mena de carències. Penseu en els paviments, per exemple. Hi ha empreses com la d’en Biel Huguet a Mallorca que s’han reinventat tres vegades fent una cosa tan aparentment òbvia com les rajoles hidràuliques. ¿Es construirà menys, en el futur? Penso que el que es faci s’haurà de fer artesanalment, molt a mida del lloc i dels materials sostenibles. En una xerrada del Col·legi d’Arquitectes, Huguet diu que el seu secret és l’ofici i el “carinyo”, i no hi puc estar més d’acord. Us recomano recuperar les imatges dels mosaics de Pompeia, d’Empúries o dels terratzos venecians. I de les rajoles de Sóller, de quan cada poble es feia les seves rajoles amb una petita premsa suficient per pavimentar totes les cases. Amb les rajoles, es poden fer virgueries infinites. Les escales, els jardins, les terrasses, els sòcols... És la concatenació de detalls visibles el que distingeix un paisatge suburbial d’un lloc acollidor, i únic. Si no compreu barres de pa industrialitzades, per què acceptaríeu un paviment de plàstic que imita parquet, fet a la Xina?

Quan es parla de dones arquitectes, s’acostuma a afirmar que les dones poden fer moltes més altres coses que construir. A mi no m’agrada gaire aquest eufemisme, perquè malgrat les dificultats històriques, a moltes ens agradaria poder construir. Construir menys, però millor: amb més atenció als detalls, als materials sostenibles i a la confortabilitat dels usuaris. Que el que construïm no sigui una còpia del que feien les velles praxis, sinó un salt qualitatiu en qualitats i en espais generosos.

Aquesta setmana, per exemple, s’han sancionat sis grans constructores per haver estafat quantitats estratosfèriques de manera coordinada en l’obra pública durant els darrers 25 anys. Malgrat que arriba massa tard i que no s’han depurat encara responsabilitats a les empreses ni les institucions, em sembla que és una bona notícia per a les noves generacions d’arquitectes. Haureu de lluitar perquè les grans corporacions no rebaixin qualitats ni obtinguin grans marges de beneficis a costa d’escanyar els serrallers, fusters, rajolers, marbristes o guixaires que executin les obres. L’ofici d’aquests artesans és important retribuir-lo a preus justos, com al camp. I les arquitectes podeu ser molt eficaces defensant la producció local, la circularitat de les obres i, de passada, l’estètica de les coses. La crítica habitual que a les arquitectes ens perd l’estètica sovint amaga el trist interès de guanyar més diners a canvi de col·locar-hi materials de pèssima qualitat.

Us caldrà molta paciència. També per qüestionar velles maneres de fer i opinions de gent que mana molt perquè ningú no els duu la contrària. Però aviat vosaltres ja tindreu equips docents paritaris i interlocutores compromeses en institucions més obertes. Les ciutats són xarxes, i si són més diverses, més paritàries i menys racistes, l’ofici de construir pot fer un salt qualitatiu en pocs anys. No us deixeu dir que l’arquitectura no té futur, perquè els qui ho diuen només estan interessats en seguir com fins ara.