07/10/2023

Estrès lingüístic

Passo 48 hores a Madrid. Trobo la ciutat afavorida, dinàmica. A l’estació d’Atocha desemboquen riuades de visitants de tota la Península, per raons de feina o per veure un museu i un musical. En el trajecte des de Barcelona hem passat per les àrides terres de l’Aragó i de Castella, i el contrast no pot ser més viu. La capital és una gran aspiradora. De gent, d’energia, de recursos. En part per mèrits propis, però sobretot com a resultat del centralisme administratiu i les infraestructures radials que els Borbons van importar de França i que han aconseguit compensar –de llarg– la tradicional empenta de les perifèries. Tot és a dues hores de Madrid, Madrid té de tot i connecta amb tot el món. Tota monumentalitat té regust d’obra pública. La meva visita al Prado, la primera en anys, confirma aquesta impressió: s’hi veu la grandiositat i el geni de la pintura espanyola. Però les obres mestres de Sorolla, Ribera i Esteve són aquí, i no a València. El gran reclam del Museu Arqueològic Nacional és la Dama d’Elx; i al Reina Sofia no hi ha lloc per a tant de Dalí, Miró, Tàpies, Nonell... L’any passat –amb un ministre català– el 90% de les compres d’art per part del ministeri de Cultura van anar a parar a museus madrilenys. La inversió de l’Estat a Madrid, entesa com a despesa no territorialitzada, compensa el seu dèficit fiscal. La brillantor de Madrid l’hem de pagar tots.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La gent amb qui em topo és d’una simpatia franca i natural; no és postissa, ni necessita acudits. La conversa flueix amb facilitat. Després de xerrar informalment amb taxistes, cambrers, veïns de barra i amics d’altres amics, constato que estic relaxat i he de fer un esforç per recordar que molts d’ells potser voten el PP o fins i tot Vox, o estan indignats amb l’anunciada amnistia. Penso, potser ingènuament, que si poguéssim parlar com a simples individus, davant d’aquestes canyes tan ben tirades, ens posaríem d’acord en moltes coses que, en mans de la política, semblen implantejables. Esclar que la meva primera missió seria convènce’ls que el futur de Catalunya l’hem de debatre els catalans, entre nosaltres. Aquest seria, suposo, el primer obstacle.

Cargando
No hay anuncios

Tornant cap aquí intento entendre per què m’he sentit tan confortable. Constato, amb cert estupor, que a Madrid m’hi he trobat tan bé per raons lingüístiques. Allà el codi està molt clar: o parles castellà o et quedes fora. T’hi quedes per la força dels fets (quan Ayuso diu que són una ciutat oberta, amb gent d’arreu, es refereix només als castellanoparlants de les dues ribes de l’Atlàntic). Compartir la mateixa llengua és una cosa relaxant. El bilingüisme mai és perfecte, sempre és un torcebraç. A Madrid, en canvi, no existeix la batalla quotidiana per exercir el dret d’utilitzar el teu idioma. No hi ha, com a Barcelona, la tensió de quan et mantens ferm amb el català, davant d’interlocutors poc comprensius o directament hostils; ni la frustració de quan, esgotat, cedeixes i canvies per fer-te entendre i evitar el conflicte. No hi ha, en resum, l’estrès lingüístic que ja és una característica dels catalanoparlants. Des d’aquest punt de vista, Madrid –i la majoria de les ciutats, que són monolingües– fa certa enveja.

I malgrat tot, estimem el país i el català –amb un desesperat dolor, com deia el poeta– i assumim que no som només parlants, sinó soldats de la llengua; que Catalunya és un enorme terreny de joc on el català ha de presentar batalla, ha de guanyar-se el seu espai, ser competitiu amb una mà lligada a l’esquena, i aguantant, a sobre, les lliçons precàries dels que la blasmen, alternativament, com una llengua de pagesos o una llengua de burgesos; l’expressió d’un indigenisme absurd o, al contrari, d’una mena de supremacisme. L’estrès lingüístic el tindrem sempre; la nostra missió, justament, és mantenir-lo vigent. Demostrar que hi ha partit, jugar amb les nostres armes, les de sempre: la tossuderia i la creativitat.