L’estratègia de remuntada de Sánchez
1. L’esquerra. Després de set anys d’absència, fruit de les vicissituds d’un règim que ha passat del bipartidisme imperfecte a la multiplicació de grups parlamentaris, ha tornat el debat de l’estat de la nació al Parlament espanyol. I, com estava anunciat, el president Sánchez l’ha aprofitat per definir la seva estratègia de remuntada amb un gir a l’esquerra. El discurs d’avui tenia un sol objectiu: buscar la complicitat dels seus socis contra qualsevol ofensiva d’una dreta “feble amb els forts i forta amb els febles”.
Sánchez s’ha dirigit reiteradament a les “classes mitjanes i treballadores”, definint així l’espai social de la socialdemocràcia, com si donés ja per perduts els sectors més desclassats que a vegades busquen refugi en l’extrema dreta. Ha buscat un to analític, posant èmfasi en la inflació, per explicar que els mals que patim no són específics, sinó que responen a inesperades causes universals: la pandèmia, la guerra i els seus efectes econòmics. Ha defensat la seva gestió de les crisis recents comparant-la amb la que va fer el PP de la crisi anterior. I, sobretot, ha anat elevant el to de les properes iniciatives que prendrà el govern fins a arribar a l’anunci d’un impost de dos anys a les grans companyies elèctriques i a les entitats financeres i d’un bonus per als trens de Rodalies. Tot això completat per un recordatori de les lleis en defensa dels drets i de les llibertats de les persones que ja estan en curs, per acabar denunciant “l’amplitud del moviment reaccionari que recorre el món”. Sempre amb l’europeisme i el compromís amb Ucraïna com a símbols de la decència.
2. Lletanies. Gir a l’esquerra i mirada a Catalunya. Sánchez sap que per qualsevol hipòtesi de futur, a més de fer el ple dels seus, necessita complicitats catalanes, el territori apatxe del PP. “No hi ha tasca més noble que treballar per la convivència”, pel “retrobament”, per “reduir la bretxa emocional de qui es vol separar”. Unes modestes lletanies que preludien la reunió amb el president Aragonès.
Sánchez té temps, un any i mig, per remuntar, però un obstacle gran pel camí, eleccions municipals i autonòmiques a la primavera, que podrien marcar una tendència irreversible cap a la caiguda (i en la qual alguns dels seus líders territorials fanàtics contra el sobiranisme li poden amargar la vida). Després, en el segon semestre del 2023, pot tenir una propina d’imatge: just abans de les eleccions generals –si no s'anticipen– haurà exercit la presidència europea. Però la qüestió de fons és el camp de joc: en un moment de greus turbulències al món i amb una sotragada econòmica a curt termini, ¿n’hi ha prou amb el pla exposat?
El període que s’obre ara a Espanya es jugarà en dos terrenys. Evidentment, i per sobre de tot, amb la crisi econòmica i energètica (en el marc de l'escalfament global), però també la qüestió catalana: Sánchez necessita un suport important aquí. El PP apostarà per la confrontació patriòtica. ¿Fins on està decidit a arribar el president espanyol? Coneixem la seva habilitat tàctica, però sempre ha anat escàs de gruix des d’un punt de vista ideològic. Fins ara la grollera oposició de Casado li donava molt marge. Feijóo ha fet de la moderació l’estil, però cada cop que hi ha hagut oportunitat ha deixat clara la seva complicitat amb el vendaval reaccionari que viu la dreta (i, òbviament, amb l’ortodòxia neoliberal). Que el president del PP s’indignés perquè Sánchez va definir Espanya i el País Basc com dos països és ridícul, però marca com impregna mentalitats la qüestió territorial. De la mateixa manera que quan diu que derogarà la llei de memòria que promou el govern deixa constància sense cap escrúpol de com està la dreta encara arrelada en el franquisme.
Sánchez se la juga a Catalunya. Ell ha de fer política, però els seus potencials aliats d’aquí també. I no ens enganyem: l’independentisme està dividit entre els que voldrien circular per la via del diàleg, els que viuen en la malaltia infantil del com més malament, millor, i un sector de Junts al qual no l'espanta el PP per simpatia amb la seva ortodòxia econòmica.