La Via Catalana ha desvetllat Espanya de la migdiada estiuenca amb un sobresalt de no dir. Fins ara, la majoria dels seus analistes havien considerat que la pulsió independentista no passava de ser la maquinació d'un president embogit, emparada per uns mitjans de comunicació públics manipulats i adoctrinadors. Guiats pels vells costums de relació amb el nacionalisme -i els hàbits de les pròpies pràctiques-, estaven convençuts que l'ardit es reduïa a l'enèsima maniobra d'una autonomia malcriada per aconseguir més "privilegis". Tot plegat, pensaven, anava d'un xantatge emocional que es desinflaria amb quatre crits amenaçadors.
LA VIA CATALANA, TANMATEIX, ha fet adonar els més espavilats que l'afer se'ls escapa de les mans. I s'han apressat a anunciar un canvi de discurs vist que l'amenaça no tan sols no els donava cap resultat, sinó que encara encenia més la revolta. No sé si per al suposat canvi d'estratègia han comptat amb l'assessorament d'alguna gran empresa de comunicació o es basten amb experts com l'antic portaveu del govern d'Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, àlies MAR. Però en deu dies ja n'hem pogut veure alguns resultats.
EN PRIMER LLOC, S'ENDEVINA una línia d'actuació que passa de la humiliació a la condescendència. És el que ha fet Esperanza Aguirre, en una incursió ràpida pròpia de la guerra de guerrilles. De considerar Catalunya un país estranger fa quatre dies, ha vingut a corre-cuita a declarar el seu amor per Catalunya i, oidà, per la llengua catalana. Si el que cal és catalanitzar Espanya, per què no ho anava a dir al ministre Wert? Ho ha fet, mallerenga com és, ajudada per un teleprompter , no fos cas que en un parlament espontani fes una relliscada. Diuen les cròniques que un públic amb consciència de vassall va agrair la magnanimitat autoritària amb deliri: mentre hi hagi ases, n'hi ha que aniran a cavall.
L'ALTRA LÍNIA DE TREBALL és la desenvolupada pel ministre García-Margallo per mirar de fer parlar Europa en contra de les ambicions sobiranistes catalanes. De moment el resultat és zero perquè els estats segueixen sense piular. Només ha aconseguit que fóssim amenaçats de quedar als llimbs de la Unió Europea per part d'algun alt funcionari advertit de la provisionalitat de la seva cadira, o d'algun periodista ensinistrat per tal que, en roda de premsa, forcés una portaveu a haver de respondre sense contradir el tal funcionari.
FINALMENT, HI HA HAGUT l'acció concertada d'un cert nombre d'intel·lectuals que han ocupat posicions de trinxera. Fa gràcia que la sortida en tromba dels Cercas, Muñoz Molina, Lindo, etc., hagi coincidit amb el ministre Fernández Díaz demanant suport per parar la hispanofòbia autoritària a Catalunya. Perquè quins són els arguments d'aquesta intel·lectualitat? Doncs -tal com recollia l'ARA de dissabte- que a Catalunya existeix un "totalitarisme soft " (Cercas, divendres 13/9); que, com passava amb el terrorisme basc, aquí s'imposa el silenci als que discrepen (Lindo, diumenge 15/9), o que l'adoctrinament independentista troba en l'estètica kitsch una via cap al deliri col·lectiu (Muñoz, dissabte 21/9).
NO SÓC CAPAÇ D'ENDEVINAR quins seran els resultats de la nova -i tan subtil- estratègia de combat. Ara bé, si del que es tracta és d'obrir un diàleg franc com demanen Suso de Toro o Iñaki Gabilondo, les maniobres anteriors conviden al contrari. S'ho posen malament si han d'acabar justificant pactes amb el terrorisme incruent, amb els aprenents de nazi o amb les masses delirants. Potser no se n'adonen, però demonitzant l'independentisme, són ells els que tanquen les portes al diàleg. Ja ho va dir fa anys a Barcelona el bisbe sud-africà Desmond Tutu: alerta a malparlar dels enemics, perquè és amb qui, tard o d'hora, s'ha de fer la pau.