Estrasburg, quina hora és?
La presentació dels primers recursos, per part de Jordi Cuixart i de Jordi Turull, contra la sentència del Tribunal Suprem davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) obre certament una nova etapa. Correspondrà a la justícia europea determinar si hi va haver un afany de revenja en l'actuació de la justícia espanyola contra els líders independentistes. Els correspon de determinar-ho amb arguments jurídics, volem dir. Perquè no cal ser un observador gaire sagaç per adonar-se que l'afany de revenja no tan sols ha existit sinó que s'ha esplaiat tant com ha volgut. Des del sumari inicial del difunt fiscal general Maza (“Más dura será la caída”) fins a la carta de Carlos Lesmes al jutge Ramírez Sunyer (del jutjat número 13 de Barcelona) encomiant-lo per “haver canviat el rumb de la història d'Espanya”; des de les admonicions patriòtiques i els aplaudiments al rei d'Espanya als actes d'inici de l'any judicial fins a les manifestacions públiques (i de part) d'un jutge Llarena o un fiscal Zaragoza, passant naturalment per les gruixudes irregularitats detectades pels observadors neutrals al mateix judici del Procés, jutges i fiscals de les més altes instàncies han mostrat gloriosament els peus durant aquests anys, en el seu zel per protegir la mai prou protegida unitat d'Espanya. De moment, els recursos presentats per les defenses de Cuixart i Turull tenen uns quants milers de pàgines en què s'expliquen aquestes i moltes altres mancances que els advocats han detectat (i viscut en pròpia carn) durant el procés judicial. El TEDH, doncs, disposarà de material a bastament per treballar, a més dels nombrosos precedents establerts a Europa en els casos dels exiliats: la denegació de l'extradició de Lluís Puig per la justícia belga, la denegació del delicte de rebel·lió en el cas de Puigdemont pel tribunal alemany de Schleswig-Holstein o l'establiment de l'anomenada “doctrina Junqueras” per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Si hi ha una hora per a cada cosa, com diu Pedro Sánchez, el TEDH tindrà ara la potestat de decidir si és l'hora també del desmuntatge de l'anomenat relat de la repressió, és a dir, el cúmul de mentides que l'Estat (espanyol, en aquest cas) s'explica a ell mateix i explica als ciutadans per tal de legitimar les seves actuacions més brutes. Aquestes mentides són moltes i diverses, però parteixen d'un mateix plantejament: difamar unes determinades persones i presentar-les com a criminals extremadaments perillosos. El perill més gran (per als ciutadans, i també per a Espanya) és una cúpula judicial decidida a utilitzar la justícia com a arma de combat en favor d'un sistema de poder del qual participen els mateixos magistrats. És cert que l'hora que marqui Estrasburg no suposarà cap puniment ni cap canvi profund en la configuració ni en la manera de fer de la justícia espanyola. Però això no vol dir que els jutges i els fiscals implicats en aquesta causa (i, per extensió, el nacionalisme d'estat del qual són servidors) no temin el moment de sentir-la sonar.
Sebastià Alzamora és escriptor
