Deia Marx, el bo d’en Groucho, que no era la política la que feia estranys companys de llit sinó el matrimoni. Com sempre, tenia raó, però aquest no és el tema d’avui. El tema és la complexa política d’aliances que tensiona la política espanyola i les no menys estrambòtiques aliances que es poden dibuixar a Catalunya en les pròximes setmanes i les seves perilloses conseqüències. Quins socis formaran el govern de Catalunya en un moment d’atordiment per la pitjor crisi econòmica, encara en pandèmia després d’un any de desgast d’una ciutadania que dona símptomes d’esgotament, amb presos polítics i amb la joventut asseguda sobre un polvorí?
La barba del veí
A Espanya, els agònics resultats de la repetició electoral van fer oblidar a Pedro Sánchez els seus problemes d’insomni quan pensava en Pablo Iglesias, però la voluntat d’entesa no és suficient i avui el desgast del govern de coalició està arribant a cotes insostenibles a mitjà termini.
Cada dia queda en evidència que la coalició es va construir sense un programa de govern coherent, i que Unides Podem intenta sobreviure a l’abraçada de l’ós conscient, en paraules d’Iglesias a l’ARA, que “no és el mateix governar que ser al govern”. La deslleialtat pública és mútua, perquè si bé el PSOE i UP són oli i aigua en temes econòmics i de seguretat, tampoc no aconsegueixen avançar clarament en temes de drets civils, ni en el plet català. En aquestes circumstàncies de bloqueig, la factura electoral a UP en les eleccions gallegues, basques i catalanes sembla que hagi fet arribar Pablo Iglesias a la conclusió que o bé marca perfil i tensa la corda per aconseguir resultats de gestió o quedarà fagocitat electoralment.
El problema real no és l’excitació que provoquen les seves paraules sobre la imperfecció de la democràcia en la caverna mediàtica i entre els socis socialistes; la qüestió de fons és que no hi ha negociació prèvia entre els dos socis per portar les propostes de llei al Congrés pactades, sinó que es filtren abans a la premsa per marcar perfil i després s’acusen mútuament de deslleials en temes clau com les lleis sobre igualtat, la llei trans o la llei de l’habitatge. La coalició es converteix així en una poc productiva competició permanent.
Oportunismes
A Catalunya els resultats electorals han tornat a posar ERC i JxCat davant l’escull d’arribar a un acord per governar el país. D’entrada els republicans s’han aproximat a la CUP per refredar les exigències de JxCat, els socis avui inevitables amb els quals s’han dedicat a torturar-se mútuament durant la legislatura. La coincidència de l’inici de la negociació per formar govern amb els aldarulls en diverses ciutats catalanes per l’empresonament de Hasél ha deixat en evidència que anem directes a una nova legislatura perduda si no s’aparta els oportunistes.
Governar la hisenda pública, lluitar per les oportunitats de creixement econòmic i garantir la seguretat dels ciutadans no és un joc de frivolitats ni de competicions narcisistes. Per ser concreta: és desitjable i es pot millorar el model d’ordre públic, és recomanable prohibir la utilització de les bales de foam i les investigacions internes han de ser transparents i tenir conseqüències, però no es pot fer des de la direcció política una esmena a la totalitat de la feina de la policia. Cap país real i, per tant, complex s’ha pogut permetre mai prescindir d’una policia que garanteixi drets i deures als ciutadans que aspiren a viure en pacífica comunitat.
Pere Aragonès té l’oportunitat de presidir la Generalitat, però ERC haurà de decidir quin preu està disposada a pagar i a quin termini. Decidir si governa amb responsabilitat i amb la proa posada en la reconstrucció econòmica quan s’ha de lluitar pels fons europeus que poden canviar el país en termes de sostenibilitat, digitalització i igualtat, o quedar atrapada en la mirada de reüll i retroalimentar les competicions de puresa ideològica a Twitter o els concursos de popularitat.
JxCat, a través del seu secretari general, Jordi Sànchez, ha ofert “lleialtat absoluta als acords que es basteixin”. És el moment que s’asseguin uns i altres a negociar amb el respecte que mereixen els ciutadans i el realisme que mereix una anàlisi assossegada dels últims anys de govern.
Catalunya ha votat majoritàriament el centreesquerra pel que fa a la ideologia i ha premiat les posicions disposades al diàleg en l’àmbit nacional. El rumb està marcat per les urnes i el país no es pot permetre, si no vol perdre el tren de la recuperació econòmica, quedar atrapat en un govern que repeteixi les deslleialtats, el buit de poder, la manca d’objectius compartits, l’avantatgisme i la frivolitat de molts moments de l’anterior legislatura.
