¿Cal alguna prova més que l’estat espanyol ataca la llengua catalana perquè la considera estrangera i enemiga de la identitat nacional espanyola? 43 anys després de l’aprovació de la Constitució, redactada durant la primavera fraternal de la Transició, el català no és objecte de l’especial respecte i protecció a què té dret per mandat constitucional (article 3) sinó que és objecte de tot el contrari, d’especial menyspreu i persecució. En matèria de català, amb Espanya no hi ha res a fer.
Tant se val que s’invoqui la necessitat de mantenir la cohesió social, de no dividir els alumnes per raó de llengua, de corregir el desequilibri de la història, la demografia i el mercat, de respectar el consens sobre l’ensenyament en català a l’escola, que en termes parlamentaris caldria situar avui en dia al voltant del 83% del Parlament. Ha sigut publicar-se la sentència del Tribunal Suprem sobre el 25% del castellà a l’escola i el franquista Pablo Casado no ha trigat a banalitzar amb l’aplicació de l’article 155.
La justícia, els principals partits, el discurs dels mitjans espanyols ha aconseguit convertir el català en una llengua connotada i sospitosa, i aquesta pluja àcida persistent, que ve des del fons dels segles, no hi ha autoestima que la pugui entomar.
Per sort, per fer servir el català en la immensa majoria dels nostres intercanvis comunicatius no cal el permís de cap jutge. Si com a societat no reaccionem ara amb un ús tan ferm com serè de la nostra llengua a tot arreu, els catalans del futur podran demanar-nos comptes amb raó.
