L'estiueig dels artistes
Si creieu que al món hi ha dos tipus de persones: les que estiuegen cada any en un destí diferent i les que són fidels a un lloc, crec que hauríeu de llegir el llibre de Joan Safont que acaba de publicar Comanegra.
L’estiu passat, amb el subtítol “Una geografia de les vacances d’artistes i escriptors dels Països Catalans”, recull els articles de la sèrie Postals d’estiueig, que en Safont va publicar a El Nacional ara fa dos anys. Per al llibre, l’autor ha revisat i ampliat aquestes postals d’estiueig. Com explica al pròleg, la tria de llocs i personatges és arbitrària i subjectiva, procurant, això sí, prioritzar les dones artistes i afavorint la presència de localitzacions d’arreu dels Països Catalans.
Com que jo soc una de les persones, al meu parer afortunades, que han estiuejat tota la vida al mateix lloc –la Garrotxa, on soc ara mateix–, he llegit aquest recull molt motivada i la veritat és que m’hi he divertit moltíssim.
Hi ha anècdotes sucoses, hi ha records emocionants i, sobretot, sobretot, hi ha el retrat d’un país que ja no existeix. Perquè us en feu una idea: s’hi explica els estiuejos de la Caterina Albert (nascuda i resident a l’Escala) a l’aleshores tranquil·la i bonica vila de Cerdanyola. Margarida Xirgu estiuejava a Badalona i Josep Carner a Lloret!
És molt interessant comprovar com els paisatges dels estiuejos van deixar petjada a l’obra dels artistes: Puigcerdà a la novel·la Pilar Prim, de Narcís Oller; Matadepera a la Maria Rosa de Guimerà; Mont-roig del Camp en la pintura de Joan Miró; i, no cal dir, Arenys de Mar (Sinera) en la poesia de Salvador Espriu.
És especialment emocionant, per a mi, com alguns escriptors anaven a descansar a pobles i comarques, atrets per una llengua genuïna o pels dialectalismes. Joaquim Ruyra, a Blanes, per exemple. O el gran J.V. Foix, que va passar alguns estius al Port de la Selva. Explica Joan Safont que, un dia, Foix va sentir que els pescadors del Cafè de la Marina parlaven dels “culs blancs”, que no eren altres que els barcelonins que feien les vacances a l’Empordà i vestien elegants pantalons blancs, mentre que ells, els mariners, duien pantalons d’una roba blava, fosca i resistent. Es veu que Foix va comprar-se immediatament uns pantalons de pescador per poder compartir les tertúlies amb els homes de la mar i així sentir-los parlar i anar recollint paraules i accents.
També és interessant veure com l’estiueig d’alguns artistes en algun lloc determinat atreia amics artistes que segurament, d’altra manera, mai no haurien visitat aquest poble. Per la casa de Margarida Xirgu davant del mar badaloní hi van passar García Lorca, Jacinto Benavente i Manuel Azaña; Carlos Barral va convidar a Calafell els seus amics Jaime Gil de Biedma i Juan Marsé; l’amistat amb Manuel Pallarès va fer dir a Pablo Picasso: “Tot el que sé ho he après a Horta de Sant Joan”; al Mas Juny de Palamós, propietat del pintor Josep Maria Sert, hi van fer estada Marlene Dietrich, Coco Chanel, Luchino Visconti, René Clair i el matrimoni Dalí.
Finalment, m’ha commogut l’episodi de com els poetes Carles Riba i Clementina Arderiu van anar a parar a Cadaqués. Com és sabut, quan Riba va fer seixanta anys, es va fer una subscripció popular, promoguda per diversos artistes, per regalar-li una caseta de pescadors al carrer de l’Amargura.
Era un reconeixement al poeta que es va exiliar per compromís amb Catalunya i amb la democràcia. Segons sembla, Carles Riba havia expressat de passada el desig de tenir casa a Cadaqués en alguna ocasió que havia visitat el poble.
Safont explica que la casa se’ls va lliurar perfectament moblada, amb el rebost ple, els llits fets i la taula parada.
M’ha commogut i entristit. ¿Us podeu imaginar que una cosa semblant passés ara mateix? Impossible. Absolutament impossible.
Ai de la terra que no honora els seus poetes, deia Virgili. Doncs això. Que tingueu bon estiu!