Un estiu sense xarxes socials

Ja duem una setmana de setembre i encara no m’he tornat a instal·lar el Twitter i el Facebook al mòbil. Al principi el meu pla era comprar un Nokia com els antics, d’aquests que tornen a fabricar ara i que només serveixen per trucar i enviar SMS. Necessitava desintoxicar-me. Just abans de les vacances, creieu-me, vaig pensar que no seria capaç de resistir la temptació d’instal·lar-me les dues aplicacions en qualsevol moment de debilitat, enmig del carrer i amb prou senyal de 3G o 4G. Fins i tot vaig anar a un parell de botigues a informar-me. Em vaig quedar parat en veure que, efectivament, la companyia finlandesa continua venent models com el 3310, amb carcassa de color taronja o groc llampant, i que em serviria per retrocedir més de deu anys en matèria tecnològica. El look retro molava. I deixar-lo damunt la taula en un sopar amb amics seria com una declaració d’intencions (“Ei, no penso estar pendent del mòbil tota la nit com fareu vosaltres”). Només caldria canviar la targeta de terminal i desar l’iPhone al calaix durant un mes, però m’havia de gastar uns 60 euros i al final em va semblar una pijada, de manera que em vaig arriscar i vaig continuar amb l’ smartphone. Aviam si aconseguia resistir la temptació.

Al principi se’m va fer estrany aturar-me en un semàfor sense fer una ullada al timeline del Facebook o no carregar els últims tuits mentre esperava que em portessin el primer plat en un restaurant de menú. Suposo que és com deixar de fumar. La meva primera por era no ser capaç d’assabentar-me de què s’estava coent al món -al món! fixeu-vos que he dit “al món”!- mentre jo estava distret enfrontant-me amb petits moments a soles amb mi mateix. Vaig mantenir el WhatsApp per qüestions familiars i logístiques, però vaig sortir dels grups més plastes. Amb Instagram no corria perill perquè no m’hi he enganxat mai, de manera que m’havia d’acontentar consultant la previsió del temps i l’estat de la mar, cosa ràpida de fer. Genial, de sobte tenia temps per mirar al meu voltant, observar la gent, escoltar converses alienes i encetar-ne de pròpies. Vaig descansar la vista i vaig netejar la ment. De sobte, res semblava tan urgent. Quan menjava, estava pel menjar, quan quedava amb algú, estava per aquest algú. Al tren o abans d’anar a dormir, llegia. Unes bones vacances donen per a mitja dotzena de llibres i unes quantes pel·lícules.

Ara reconec que aquestes aplicacions enganxen, que ens roben un munt d’hores i que ens deixen exhaustos. La por que tenia de no assabentar-me del que passava ha deixat d’existir: les xarxes deformen la realitat. Tot el que és realment important o urgent ho acabes sabent sense necessitat de perdre-hi el temps, fins i tot he sigut conscient de les tonteries que feia la gent quan es gravava amb el cotxe en marxa al ritme d’allò del Kiki, do you love me? del Drake. Al final, la gent que t’envolta et té al corrent del que és veritablement rellevant. La resta -la majoria-, simplement sobra. De manera que aquest estiu m’he pogut abandonar a les carícies de les onades sense patir pels avisos que se m’acumularien al mòbil en sortir de l’aigua. I és que no ens cal tant com ens pensem; de debò, proveu-ho.