Un estiu de roses

Amb els boscos cremant i la gasolina tan cara hem arribat a aquest estiu especialment ben informats dels perills de continuar com sempre. Cosa que fa encara més visible l’obstinació amb què el plaer s’arrapa a la vida, com una font d’energia infinitament renovable. És fàcil polititzar la primavera, una estació en què la natura mateixa sembla una revolució que desglaça, brolla i germina. Però la lliçó moral de l’estiu és que tot allò que creixia ho feia per existir simplement de vacances. A diferència de la història dels homes, el cicle de les estacions sí que ens recompensa amb la utopia, ben puntual cada juny.

Com a bon senyor anglès, a George Orwell aquesta lleugeresa li venia amb imatges més humides. A Some thoughts on the common toad, tres quartes parts del text són pur gaudi literari amb la descripció d’amfibis, ocells i els arbres. El quart que queda és ferotgement polític: “¿És políticament reprovable, mentre tots gemeguem, o en tot cas hauríem de gemegar, sota els grillons del sistema capitalista, assenyalar que la vida sovint val més la pena viure-la a causa del cant d'una merla, un om groc a l'octubre o algun altre fenomen natural que no costa diners i no té el que els editors dels diaris d'esquerres anomenen un angle de classe?” Aquest és el tema de Rebecca Solnit a Les roses d’Orwell (Angle Editorial), un llibre deliciós i molt estival, que vagareja per les contradiccions i associacions entre plaer i revolució. Les roses del títol són unes que van plantar Orwell el 1936, però també les que fa fotografiar Tina Modotti, que lluitaria al bàndol estalinista a la Guerra Civil Espanyola, o les de l’eslògan de les sufragistes “Volem pa i també roses”, una manera de recordar que la igualtat entre els gèneres reclama molt més que la simple supervivència o benestar físic.

Marx es va resistir sempre que va poder a formular el contingut de la utopia comunista, llevat d’una excepció, La ideologia alemanya, coescrit amb Engels, un text estranyament arrauxat i sensual, en què es descriu el comunisme com un lloc “on cada individu no es troba tancat en un cercle exclusiu d'activitats, sinó que pot desenvolupar les seves aptituds en la branca que li sembli millor, la societat s'encarrega de regular la producció general, de manera que fa possible que jo pugui dedicar-me avui a això i demà a allò, que pugui al matí caçar, a la tarda pescar i a la nit pasturar el bestiar, i després de dinar, si em plau, dedicar-me a criticar”. Gran teòric de l’alienació, Marx tenia molt present que els éssers humans tenim facultats diferents (fins i tot contradictòries) i que el problema del capitalisme era que ens reduïa, o, com dirà Solnit, que ens feia tot pa i gens de roses. És fàcil girar-ho per veure que, si la crítica política i els projectes transformadors no estan lligats amb el plaer, el lleure i els desitjos quotidians, podem acabar amb uns discursos i un activisme tan alienadors com el treball de la pitjor de les fàbriques. 

Per sort, amb la democratització de la cultura, avui hi ha molta més gent que ahir que té a dos clics les teories de Marx i les crítiques que en fa Orwell, és ben fàcil trobar videotutorials per aprendre a pescar i pasturar, i amb les xarxes tots podem fer públiques les nostres reflexions crítiques sobre art, política i receptes de cuina. En definitiva, que la utopia sona com un dia d’estiu perfectament normal i, en comptes de fer-nos sentir culpables, la indolència d’aquests mesos pot ser una font d’inspiració revolucionària.