Diuen que la política s’atura durant l’estiu, però aquest agost hem estrenat un nou govern a la Generalitat de Catalunya que posa fi a mesos d’innecessària incertesa social. El president Illa ha anunciat el seu executiu i sabem que Mónica Martínez Bravo serà la nova consellera de Drets Socials i Inclusió. És per això que aprofito aquestes línies per donar-li la benvinguda. El seu perfil econòmic i acadèmic, especialitzat en l’àmbit de la pobresa i en les desigualtats, pot ser molt positiu per al sector. Al mateix temps, vull donar les gràcies al conseller sortint, Carles Campuzano, per la bona feina que ell i el seu equip han fet en aquests dos anys i mig.
Estem a les acaballes d’agost i puc dir que ha estat un estiu dolorós. No trobem professionals que vulguin treballar a les residències. És una realitat inqüestionable i que té diverses causes: en primer lloc, cal millorar les condicions laborals dels professionals. I és per això que demanarem a la consellera el compliment de l’equiparació salarial dels professionals de residències exigit pel sector ara fa uns mesos i que va tenir el suport explícit de les principals formacions parlamentàries, entre les quals el PSC, Junts i Esquerra, mitjançant els seus programes electorals. Si no fem una millora salarial espectacular als gericultors i altres perfils professionals, cada estiu ens trobarem en la mateixa situació. De totes maneres, el dèficit de personal no és només econòmic sinó vocacional. Com a societat hem perdut la vocació de cuidar i l’hem de recuperar, hem de situar les cures a la dependència com una professió amb voluntat de servei, estable i amb futur.
Avui dia hi ha pocs àmbits que pateixin tant les desigualtats com el de les persones grans amb dependència. Falten recursos econòmics, tècnics i materials per a les més de 260.000 persones amb una dependència reconeguda a Catalunya. La meitat d’aquestes persones té més de 80 anys. Aquesta és una dada que ens hauria de fer reflexionar sobre la vulnerabilitat d’aquest col·lectiu i la realitat d’un sobre envelliment poblacional que és imminent.
El nou departament també es trobarà altres temes estratègics sobre la taula: la modificació de la cartera de serveis socials, l’aplicació de l’acreditació de les empreses i entitats i la concreció del projecte de llei d'instruments de provisió del sistema públic de serveis socials. Són iniciatives estratègiques que, atesa la seva importància, l’administració ha de treballar conjuntament amb el sector des de la cooperació i la confiança. Totes tenen un doble objectiu comú: millorar la qualitat del sistema d’atenció a la dependència i donar resposta al repte de l’envelliment de la generació del baby-boom.
Cooperació i confiança, dues paraules clau que han de definir aquesta nova legislatura. Han de ser recíproques entre l'administració i el sector, i també entre governs. Fa poc es va anunciar que l’estat repartirà més de 783 milions a les comunitats autònomes per avançar en el nou model de cures en dependència, en el marc de l’Estratègia Estatal de Desinstitucionalització. No m’agrada la paraula desinstitucionalització perquè crec que s’utilitza interessadament per desvincular la dependència de les residències, com si aquestes fossin un problema. Som conscients que les persones volen envellir a casa i hem de fer tot el possible per endarrerir la seva institucionalització, però les residències són importants i necessàries quan la dependència s’agreuja. I com deia abans, amb el sobreenvelliment caldran més centres que donin resposta a aquestes necessitats.
Creiem que aquesta nova llei ha de centrar-se en el fet que les persones puguin decidir on volen ser. Catalunya disposa de plataformes de serveis a la dependència que s’adapten a les necessitats canviants de les persones: atenció domiciliària, teleassistència, centres de dia, residències... recursos de proximitat als quals les persones podran accedir si hi ha una mentalitat oberta i si es fa una distribució adequada d’aquests recursos. Del pla estatal, a Catalunya li pertoquen 107 milions, que s’hauran d’invertir molt bé per donar resposta a les necessitats de dependència dels catalans.
El que volem tots plegats, en definitiva, és que les persones grans visquin bé els últims anys de vida, amb salut i benestar, de forma activa i allà on vulguin. Des de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) sempre hem defensat que cal una atenció professional i que les famílies, sobretot les dones, no facin de cuidadors principals. Els fills han de fer de fills i no de cuidadors. Si escoltem la voluntat de les persones grans segur que n’aprendrem molt. I si un mateix s’ho pregunta, segurament arribarà a la conclusió que no volem que fills i nets l’hagin de cuidar.
Vull acabar aquest article amb l’esperança que hi hagi una millor atenció per a les persones grans, que aquesta finalment sigui una prioritat de país, però perquè això sigui possible cal que d’una vegada per totes es faci la inversió necessària. Els països europeus tenen una mitjana del PIB en dependència de l'1,5%, mentre que Espanya només hi destina el 0,9%. Cal insistir-hi i aconseguir canviar aquestes xifres; mai serà massa tard.
