Si estirem fort, no ens ‘tiraran més dels cabells’
Ens van fer estirades de cabells, sí, però no ens van estirar dels cabells. Ara que han tornat al primer pla mediàtic aquelles fatídiques imatges de fa un any (poden aparèixer i desaparèixer de les portades, però mai les oblidarem) tornem a veure estirades de cabells, sí, però també sentim i llegim que “van estirar dels cabells” a la gent que protegia les urnes.
I no em “tireu de la llengua” perquè n’hi ha que directament “tiren dels cabells”, i llavors ja no és una invasió subtil sinó una interferència en tota regla. Com que en castellà sempre “tiran de las cosas” per dir que hi exerceixen una força perquè quedin tibants o més esteses, doncs en català correm-hi tots a imitar-los, ja sigui en el sentit recte (els antidisturbis literalment van estirar els cabells a la gent, a més de clavar-los cops de porra) o en el figurat (estirar la llengua a algú és fer-lo cantar com els àngels sense entonar ni una nota).
Passa sovint: si un mot castellà té dues possibles traduccions (o més) en català, la que s’assembla més al castellà va fent forat i foragita l’altra. En altres paraules, tirar va menjant terreny a estirar. Un altre exemple: cada cop és més habitual “tirar de la cadena del vàter”. D’acord que hem perdut el referent, perquè ja no hi ha gaires cadenes ni, de fet, estirem res (per sort, perquè, de mil·lennials en avall, ¿qui no s’ha quedat amb la cadena a la mà alguna vegada?), però continuem dient-ho així i no és cap problema. L’evolució tecnològica ha ressemantitzat el significant: l’objecte desapareix però l’expressió perdura. Fins quan? No ho podem saber.
No sembla que hagi arribat fins avui un ús antic de tirar amb el significat de tensar, posar tibant, que el DCVB recull. No dic que en alguns parlars no pugui ser viu, però el que no ho pot ser de cap manera és l’ús no transitiu, és a dir, potser històricament un mateix es podia “tirar els cabells” però mai “dels cabells”.
També és medieval l’ús de tirar volent dir fer força per moure (en la direcció de qui fa la força): “Quatre cavalls tiraven la carrossa”. I aquest ús sí que el recull el DIEC2 i gairebé tots els diccionaris, malgrat que provoca més d’un maldecap a la majoria d’usuaris de la llengua. A molts ens sembla un pèl artificiós, però no sé si prou per defensar l’ús amb la preposició, “Tiraven de la carrossa”, cada cop més estès també entre els escriptors de prestigi. Sembla que la normativa posi la frontera entre tirar i estirar en funció de si fem força per portar una cosa cap a nosaltres (estirar) o fem força per arrossegar-la en la mateixa direcció que anem (tirar). Sincerament, ho veig massa subtil. I no sembla que la llengua espontània ho avali. Jo, espontàniament, faria servir estirar en els dos casos, cosa que no vol dir que tirar no sigui tenir força per caminar o estirar. És a dir, aquells quatre cavalls tiraven molt i per això estiraven la carrossa. Només (i no és poca cosa) el Diccionari de verbs de Ginebra i Montserrat ho veu així.
És ben bé que tirar ens fa anar de corcoll. No només és traïdor quan substitueix estirar, sinó també quan serveix de mala traducció de l’echar castellà (que de vegades sí que vol dir tirar, que quedi clar). La setmana passada feia referència a echar mano de algo volent dir recórrer (que dona lloc al calc tirar mà de), però n’hi ha un altre que també està fent fortuna: tirar-se enrere quan vol dir echarse atrás, recular en sentit figurat, desdir-se d’alguna cosa. Doncs bé, molts ja tenim clar que després de l’1-O i tot el que ha vingut, no ens farem enrere.