Aquest matí, a mitja reunió, m'han trucat per dir-me que te n'havies anat per sempre. “No pot ser –m'he dit–, però si havíem quedat per veure'ns i fer un cafè a la tornada de les vacances”.
Ricardo [Bofill], hem tingut un tracte curt però molt intens, i això passa poques vegades. Et vaig veure per primera vegada fa molts anys, quan vas venir a fer una conferència a l'ETSAB, l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. L'expectació va ser impressionant. No he vist mai en cap altre acte la mateixa assistència d'estudiants ni de públic. Em vaig quedar veient la teva explicació des del confort que ofereix el fons de la sala. T'he fet somriure cada cop que t'ho he recordat.
Quan l'ETSAB et va proposar com a doctor honoris causa de la UPC, vaig enviar-te una carta comunicant-t'ho. Recordo que algú del teu despatx em va dir que et va sorprendre. Em vas citar a casa teva, a Sant Just, per conèixer-nos. Imagina't la meva sensació de sortir del fons de la sala de conferències per seure al teu costat. Vas ser encantador, i estaves molt agraït. Vaig descobrir la persona per sobre del personatge. Em vas preguntar el perquè. La meva resposta va ser una cosa així com que “si hi ha algú del món de l'arquitectura que s'ho mereix, aquest ets tu”.
Em vas preguntar on havíem pensat fer l'acte d'investidura. Et vaig respondre que a l'edifici més bell de Barcelona, a Santa Maria del Mar. Et va emocionar, i vaig demanar-te qui volies "com a padrí o padrina”. Vas ser contundent: “A tu!” Gairebé em desmaio, perquè no volia abandonar el meu espai de confort. Vam anar endarrerint l'acte a causa de la pandèmia. Ens hem anat veient diverses vegades i, mentre m'anaves explicant els teus projectes, la teva actitud rebel i la teva visió de la vida, et vaig dir: “Serà el 30 de setembre”. “Millor una mica més endavant”, vas respondre. “No, serà el 30”. “Per què?”, vas insistir. “Perquè és la data del meu aniversari”. La teva rialla encara ressona a la Catedral, que és com li deies a casa teva. “Doncs que sigui el 30”. “Em diràs aleshores el perquè de l'acte?”
El 30 de setembre vam trobar-nos a la sagristia de l'església, te'n recordes? Comentàvem coses nímies i rèiem. Va ser bonic. I va començar l'acte. Tots dos vam aixecar les cartes.
La universitat, l'ETSAB, ha canviat molt des que te'n van expulsar el curs 1956-57. Va ser potser el favor més gran que van fer al món de l'arquitectura, encara que va ser una injustícia no saldada des de llavors. Com a director de l'ETSAB, vaig aprofitar l'ocasió per demanar-te disculpes en públic per aquell acte injust en nom de la institució. Aquella expulsió va fer que canviessis d'escala i et llancessis al món, i amb la teva obra vas aconseguir convertir el teu estimat Taller en un dels despatxos més importants del món, un fet inabastable per a gairebé tots els mortals. Vaig defensar, contràriament als que es dediquen a adjectivar l'obra d'algú, que no tens estil, que el teu estil han sigut tots, sempre avançant-te a tots els corrents del món de l'arquitectura: l'espacial, la classicista i la tecnològica. Les has manejat totes, i amb mestratge. Però si hi ha alguna cosa comuna en totes, és que sempre has mantingut l'ésser humà com el principal protagonista de la teva obra.
Vas recuperar places i carrers, llocs de trobada amb un cert to mediterrani, del teu Mediterrani, una cosa que emociona, com emociona la bellesa, però encara emociona més la relació humana, i això t'ha convertit en referent, en un clàssic en el sentit de Sainte-Beuve o de T.S. Elliot.
Sé que et va fer gràcia que recuperés un dels teus primers llibres, L'architeture d'un homme, com a fil argumental de la laudatio de l'acte. Era el llibre d'un “amic” els comentaris del qual vaig anar utilitzant al llarg del discurs, un amic misteriós que tothom volia saber qui era. Em va cridar l'atenció que quan vam dinar a casa la Marta i te'l vaig portar, en el moment de les postres et vaig demanar que me'l dediquessis. Em vaig adonar llavors que des del principi sempre havies sabut qui era “el meu” amic.
Sempre em dones les gràcies, quan en realitat qui ha de donar-te-les soc jo. Durant les passades eleccions per a la direcció de l'ETSAB em trucaves sovint per veure “com anava la cosa”. T'ho agraïa cada vegada, perquè volies que continués al càrrec, ja que em vas confessar que havia aconseguit emocionar-te amb l'acte de Santa Maria del Mar. No vaig ser només jo, va ser el meu equip, va ser la meva estimada ETSAB, que va voler reconèixer la teva tasca com a arquitecte i com a intel·lectual. Et trobaré a faltar, molt, i crec que tu a mi també. Ha sigut una amistat curta, massa curta, però, com ja t'he dit al principi, molt intensa. Però no et perdonaré mai que ja no quedem per prendre junts el cafè que de tant en tant ens devíem.
