Estimat racista

Estimat racista: et trobo sovint, fa temps que convisc pacientment amb les teves opinions i comentaris. No et faig cas perquè si em prengués seriosament el que dius m’agafaria una angoixa existencial que no em deixaria fer res més i, en fi, hi ha coses més interessants, com ara viure. T’imagino assegut al teu sofà, atent a les notícies mentre la resta del món es dedica a menjar raïm i fer-se petons. Tu no gaudeixes d’aquestes festes perquè, en tant que lúcid analista de la realitat, atent als indicis que altres no veuen, no et deixes seduir pel cofoisme dels benpensants, tan inconscients dels perills que tu veus venir d’una hora lluny. T’amagues sota la manta cada Cap d’Any perquè esperes el titular més temut, el que excita la teva imaginació apocalíptica: el nom del primer o la primera catalana de l’any. I no falla. Aquest també: Zakaria, Yosaf, Alex Adrián, Abdul Jabbar, Dayla Mia, Yasmin. Ni un Jordi ni una Maria, ni una Montserrat ni un Roger. Respires una mica alleujat quan sents que a les terres de Lleida hi ha nascut un Pau però, ai las!, fill de Carlos i no pas de Carles. En aquests nadons bufons i tendres no hi veus més que l’amenaça de la substitució demogràfica, la desaparició del teu país, la teva cultura i la teva llengua per culpa de la immigració.

Però què hem de fer amb les teves pors, estimat i angoixat racista? Diguem que acceptem la teva hipòtesi, que la falta de naixements de catalans purs és un problema real. Què proposes? Va, posem-nos-hi (ja veus que he fet l’esforç d’aprendre’m bé els pronoms febles): podríem, per exemple, no donar la notícia del primer català de l’any fins que no se’n demostri la idoneïtat identitària. Descartem tots aquests nounats massa foscos, massa arrissats, i esperem, pacientment, l’arribada del primer rosset. De quants cognoms? ¿N’hi ha prou amb vuit o hem de remuntar-nos als temps dels Berenguer? (Aquí et confesso que encara no he acabat el meu procés d’integració, segueixo confonent el primer i el segon, no sé mai si és Ramon Berenguer o Berenguer Ramon.) Sí, ja sé que la genealogia està plena d’enganys i que potser ni així podríem esbrinar si els petits ho són o no, de catalans. Ara la ciència ens permet tenir més eines: podríem fer-los un test genètic i expedir títols de puresa catalana. El problema que tenim, però, és que no hi ha científics que es dediquin a la noble tasca de desxifrar el genoma nostrat i ara com ara és difícil distingir, només amb l’ADN, entre un català, un espanyol, un francès o un moro. Sí, lamento decebre’t, estimat purista, però és ben possible que per les teves venes hi corri sang sarraïna des de fa segles. Per aquesta via no ens en sortirem, ni remuntant-nos als temps de la Marca Hispànica podem esbrinar què coi és un veritable català, perquè aquesta terra, més que d’acollida, ha estat de trànsit i arribada des del començament de la seva història.

Em diràs que manipulo les teves opinions, que a tu no et preocupa la puresa biològica sinó la cultural, que el que t’amoïna és que la teva llengua (que també és la meva, encara que et costi de veure) es perdi per sempre més, diluïda en aquest immens mar multicultural. Si és així, de nou, quina solució proposes? ¿Que es prenguin mesures decidides per impregnar aquests nens de catalanitat? ¿Que els fem oblidar les cultures i les llengües dels seus pares per integrar-los bé? ¿Que els obliguem a parlar en català al pati de l’escola, a dins de casa, al carrer, a tot arreu? ¿Com ho farem tot això? ¿Potser en camps de reeducació? ¿Potser prenent els nens a les seves famílies i que sigui la Generalitat la que els eduqui en els valors propis del nostre país? No et faré més preguntes per no atabalar-te més, però n’hi ha dues que no em puc guardar: què és la cultura catalana? Què és un català? Si algú me les pot respondre, per força has de ser tu.