Estimat diari

Estimat diari, soc jo, l’A.R. Ja sé que et tinc molt abandonat, últimament, però no et pensis. T’ensumo i “aún huelo a leche”. Perdona, és una petita broma, per fer distensió, perquè em sento molt culpable i no és que sigui jo sol. Tots els del meu partit, o potser n’haig de dir “expartit” se’n senten tant com jo. La culpa és meva. És només meva. Ho cantava Camilo Sesto i ara ho podria cantar jo. He estat molt enfeinat, ho sento, amb la feina nova que tinc ara, que no em dona cap mena de visibilitat. Però mira. Vaig saltar a temps. Una cosa és dir que ets de centre i una altra cosa és haver de fer coses de centre. Doncs no.

En fi. Com diria una esteticista: anem al gra. El meu pitjor malson era que els colpistes sortissin de la presó. Com ja saps, estimat diari, jo i els meus volíem que s’hi podrissin, a la presó. Vam estar molt contents –jo el que més– quan els van tancar a tots, preventivament, que mai se sap. Els Jordis i la resta, home, ja. A la trena! Per haver intentat trencar Espanya. Sí, per haver organitzat l’1 d’Octubre, que ens va fer moltíssima ràbia, perquè hi va anar tot quisqui a pseudovotar.

Ara el meu pitjor malson es complirà. Sortiran de la presó indultats pel rei, el nostre rei. I de qui és culpa? És culpa meva... En soc l’únic responsable. Si el meu partit hagués pactat, quan es podia, amb Pedro Sánchez, a Pedro Sánchez no li hauria calgut pactar amb el Coletas i demanar el suport dels indepes. I si hagués pactat amb mi, no hauria signat mai els indults. Fent jo un pas al costat (un pas al barranc, per ser concret) Pedro Sánchez pacta els indults o se’n va al barranc, també. Estic destrossat, aniré a l’infern. Però és que l’infern és ple d’indepes...

Empar Moliner és escriptora