Estimareu els personatges d’aquesta sèrie

La plataforma HBO ha estrenat It’s a sin, una minisèrie de cinc capítols que recrea els inicis de l’epidèmia de la sida als anys 80 a Londres. I és una meravella. Per la manera com et sacseja emocionalment, per com et fa estimar els protagonistes i per com aconsegueix abocar tantes circumstàncies personals, socials i sanitàries en tan pocs capítols. A It’s a sin ens expliquen la història a partir de les vivències d’un grup d’amics, la majoria dels quals comparteixen pis i, per tant, es converteixen en una nova família. Una nova família com a font d’amor que compensarà en molts casos les mancances emocionals i d’afecte que la majoria d’ells tenen de les seves famílies d’origen. Ens situem als anys 80, quan al Regne Unit feia poc que l’homosexualitat s’havia despenalitzat i corrien rumors incipients d’una estranya malaltia que s’escampava pels Estats Units, que afectava només els homosexuals i que es considerava una invenció conspiranoica per estigmatitzar encara més els gais. 

La sèrie juga amb els coneixements que l’espectador té ara de la malaltia, quaranta anys després. Per tant, totes les teories equivocades, les negligències individuals i col·lectives, els disbarats mèdics i sobretot l'homofòbia de l’època provoquen alarma al veure-les. La ingenuïtat i la ignorància dels protagonistes sobre la sida, especialment en els primers episodis, t’encongeix el cor. A nivell de guió construeixen hàbilment uns quants girs que fan que la sèrie sigui menys previsible del que pots suposar. I a més serveix per reforçar el sentiment d’injustícia i mala sort que generava la sida. 

It’s a sin explica molt bé la convulsió d’una epidèmia a nivell social, la ignorància inicial sobre la malaltia i la incredulitat sobre els seus efectes en la població, les temeritats a nivell sanitari i els abusos sobre bona part dels afectats en benefici del benestar col·lectiu. I també la por a la infecció, el patiment secret, les conseqüències de l’aïllament i la soledat dels malalts abandonats o rebutjats. A tot això s’hi han de sumar els prejudicis i l'homofòbia pròpia de l’època com un potenciador de la culpabilització de les víctimes i l’estigmatització dels afectats laboralment i socialment.

Tot i que les característiques mèdiques de la sida i el covid són diferents, és inevitable que la sèrie ens ressoni amb més intensitat ara que estem immersos en una nova epidèmia. Hi reconeixem actituds i conductes. Però d’altra banda, també ens recorda la importància de la sensibilitat social. Necessitareu algun mocador per veure It’s a sin tot i que no és una sèrie especialment tràgica. Els personatges són molt més que la seva malaltia. Malgrat la tristesa d’alguns esdeveniments, és una sèrie molt vital. És d’aquelles que, un cop acabades, passes uns quants dies enyorant els seus protagonistes.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió