Estimareu la Bethan

In my skin és un nou tresor de la BBC que acaba d’arribar a la plataforma Filmin. Dues temporades de cinc capítols de mitja hora que expliquen la història de la Bethan, una adolescent de Cardiff que intenta amagar el drama que té a casa: un context de pobresa amb una mare bipolar i un pare maltractador i alcohòlic. La Bethan s’ha vist obligada a ser una noia hiperresponsable que té por que la seva situació l’estigmatitzi en un institut on la crueltat entre companys forma part de la rutina acadèmica. In my skin proposa la difícil convivència de dos mons: el del drama familiar portat en secret i el de la vida adolescent. La sèrie es basa en l’experiència personal de la seva creadora, Kayleigh Lewelly –guionista en la tercera temporada de Killing Eve–. I això es fa evident en la quantitat de matisos que mostren les situacions i les emocions que pateix la protagonista. És obvi que un dolor personal real ha servit de motor, perquè és d’aquelles sèries que expressen al subtext la necessitat de dir alguna cosa més que allò que estàs veient. In my skin es pot llegir com una catarsi, una necessitat de la creadora de recol·locar la seva pròpia història i guarir els traumes del passat. També de passar comptes amb alguns secundaris. Però en cap cas des del victimisme, sinó des de la comprensió, la maduresa i la compassió pel que li ha tocat viure. No és un melodrama coming of age que t’obliga a agafar la capsa de Kleenex. Al contrari. La resiliència de Bethan –amb una interpretació magnífica de l’actriu Gabrielle Creevy– fa que la sèrie mantingui un to emocional molt controlat i un sentit de l’humor molt fi. La contenció emocional a què es veu obligada la protagonista per mantenir el seu secret i ser una adolescent com qualsevol altra és commovedora. I situa l’espectador davant un dilema: vols que a la Bethan tot li vagi bé, però també esperes que en algun moment algú descobreixi el que li passa perquè puguin ajudar-la. La hiperresponsabilitat de la protagonista fa que tot el seu entorn familiar i acadèmic li exigeixi més del que li hauria de correspondre. La Bethan està desbordada, però mai es queixa. En alguns moments les emergències més angoixants se solapen amb les demandes més banals. No arriba a tot, però no té la comprensió de ningú. In my skin és el dibuix perfecte d’una adolescent que està molt sola, malgrat que el seu entorn no ho diria mai. La sèrie plasma a través de flaixos allò que la protagonista desitja o imagina. I es posen en contrast amb la dura realitat. De fet, les mentides perquè no la descobreixin traspuen també la vida que anhela. La quotidianitat falsa que construeix delata les seves mancances. Tal com demana el títol, t’acabes posant en la pell de la Bethan, l’estimes de seguida i comparteixes el seu dolor. 

Tenint en compte com en general les sèries han manipulat i distorsionat el món adolescent, In my skin és un exemple d’honestedat i de realisme que connecta amb aquesta generació des de l’empatia i no des de la buidor de la provocació i l’espectacle.