Estimar a Rodalies

Llegeixo Anna Karènina a l’andana de l’estació de passeig de Gràcia. Són les nou de la nit i acaben d’anunciar una demora indefinida del tren que m’ha de retirar, durant una estona limitada, d’aquesta ciutat on cada dia se’m fa més difícil viure. El juliol ha tingut alguna cosa d’amable, amb algunes pluges i menys calor que altres anys; fins i tot s'anuncia que el govern català rebrà més de mil milions per a la millora i el traspàs de Rodalies; però la crueltat sempre troba la manera d’obrir-se camí i han estat els turistes, enguany més d’hora, omplint el metro, els carrers –i l’ànima, el pensament, he arribat a dir-me alguns matins.

Si dic que llegeixo Anna Karènina és pel tema dels trens, no per fer-ne gala. De fet, arribo a la novel·la a la recerca de respostes en un període de poques certeses vitals, vull dir que té més a veure amb la necessitat d’aferrar-me a alguna veritat que s’allargui que no pas amb la intenció de presumir que soc lector de Tolstoi, però aquest és un altre tema.

Torno als trens: a l’estació de Nikolevski, al nord de Moscou, l’Anna i en Vronski es coneixen. Ella és una dona casada. D’ell s’espera que es prometi ben aviat amb una tal Kitty. Tanmateix, l’amor en fa de les seves i imanta els dos cors en un embruix que ja no té frenada i comença, aquí, l’entrellat de tot plegat. A una de les primeres escenes de la novel·la, apareixen els fills d’Arkàdievitx, el germà de l’Anna, jugant amb una capsa que imita un tren –premonició del perill que implica jugar amb el que no s’hauria de jugar. En una altra escena, Vronski persegueix Anna i puja al mateix tren que l’allunya de Moscou, quan ella prova de fugir del desig desviat, impropi. I en una d’altra, al final de la novel·la, Anna Karènina, presa per la infidelitat terrible, incapaç de redirigir l’amor mentider i turmentada per les discussions amb l’amant, es llança a la via del tren. Aquí encara no hi he arribat, però el desenllaç tràgic de l’Anna transcendeix el llibre i és, com només ho aconsegueixen les novel·les canòniques que desafien el pas del temps, una imatge que ha pres vida fora del text: la de la passió desenfrenada, fora mida, incontrolable, i la de les seves conseqüències funestes.

Pensava que tardaria molt, a arribar a aquest mític final, però el tren d’ahir també el van demorar i, després de noranta minuts d’espera, reprogramaven el moment de la sortida: em passo hores llegint assegut a l’andana d’aquesta maleïda estació. Els trens de la Rússia del segle XIX m’acompanyen mentre espero trens del segle XXI que no arriben.

Diuen que els trens tenen un simbolisme importantíssim en l’obra de Tolstoi. Hi ha, per una banda, la transformació social i econòmica que va implicar la connexió entre Sant Petersburg i Moscou: escurçar distàncies, mesclar ciutats i ideologies. Hi ha, per una altra banda, la transformació emocional de la gent que va testimoniar aquest canvi: la vida pren una forma diferent quan el que era llunyà, inabastable, es fa proper. I hi ha, és clar, la matèria del cor: potser els trens són una al·legoria del desig, com el tramvia de Tennessee Williams, veloç i perillós al mateix temps?

Qui sap si això és cert o no. Si una cosa penso, i disculpeu el salt olímpic, és que uns trens que funcionen són símbol d’una comunitat que es vol unida, que valora totes les parts del territori i estima cada pam de terra que el conforma. Poder-se moure bé va més enllà de la cosa pràctica i pragmàtica, i té a veure amb la creença que viure significa estar connectats i que, disculpeu el segon salt olímpic, una persona de Barcelona i una de Tarragona es podran estimar perquè el tren trencarà la distància física (molt salvable, tot sigui dit) i els cors, com el d’Anna i el de Vronski, separats entre Moscou i Sant Petersburg, es trobaran. I això, aquí, no ho tenim.

Ens queda, és cert, escriure les novel·les de la desconnexió, de la demora i de l’espera: de tot allò que passa quan sembla que no passi res. Del temps perdut i del que deixem de fer quan sabem que, molt probablement, el tren que esperem no arribarà. De les fronteres emocionals que separen un país mal connectat, el nostre: tenir una xarxa de trens lamentable pot influir en el fet que algú de Barcelona pensi en Tarragona com una ciutat llunyana, territori hostil? I, és clar, de la matèria del cor quan sabem que aquell amor nostre, al tren, no el podrem trobar. Però potser a l’andana sí. Encreuem els dits. I obrim bé els ulls.