Quan la Hakima Abdoun va parodiar una sura de l’Alcorà durant el Ramadà del 2020, en ple confinament, va rebre una allau d’insults i amenaces i molt poc suport públic per part de les formacions d’esquerres, tot i que l’activista feminista havia format part d’En Comú Podem. Arran d’aquella campanya d’assetjament, Abdoun va acabar adoptant un perfil baix a xarxes i ha deixat de publicar articles sobre islam i feminisme per tal de protegir la seva salut mental. Altres dones que han gosat fer una broma o criticar la religió de Mahoma a cara descoberta han hagut de suportar riuades de missatges extremadament agressius. No és estrany que algunes d’elles, quan denuncien els embats d’aquesta inquisició islàmica en ple segle XXI, acabin rebent respostes del tipus: "I què esperaves, si els vas provocant". Respostes per part de persones no musulmanes que, erigint-se en guardianes de la convivència i la inclusió, decideixen que les reaccions dels intolerants són tolerables. Per la intransigència dogmàtica dels uns i la indiferència dels altres, avui dia hi ha moltes noies que han decidit no parlar, no expressar-se lliurement o fer-ho sota pseudònim per por a les represàlies. Els mateixos fanàtics que hauran aconseguit silenciar les veus dissidents a base d’insults, amenaces, muntatges digitals vexatoris, difusió de tota mena de mentides per minar la persona en qüestió fins a derrotar-la, neutralitzar-la, diran després que les úniques feministes musulmanes són aquelles que combreguen amb el sistema, les que en la religió de Mahoma hi veuen totes les bondats i diuen gaudir de tota la llibertat haguda i per haver.
Si a aquestes dones crítiques o a les meves amigues d’origen musulmà ens haguessin dit, fa uns anys, que un dia veuríem la política catalana i els mitjans mobilitzats per defensar l’imam d’una mesquita, no sé si ens hauríem fet un tip de riure o de plorar. Jo no tinc accés a l’informe policial en què es basa l’ordre d’expulsió dictada contra Mohamed Said Badaoui ni cap possibilitat d’esbrinar si és un radical extremista o no, però el que sí que puc veure, a simple vista, és que la seva estètica és clarament fonamentalista, de la mateixa manera que quan veig un home amb barret negre i tirabuixons llargs a banda i banda de la cara puc identificar-lo com a jueu ortodox. Un cop d’ull al compte d’Instagram de Badaoui mostra un home de barba llarga sense bigoti que porta la filla a la platja vestida amb burquini mentre ell, en una altra instantània, neda en una piscina i gaudeix de l’escalfor del sol sobre el tors nu. Aquests indicis no demostren, per descomptat, radicalisme violent però sí una visió de la religió l’arrel de la qual són corrents rigoristes difícilment compatibles amb les llibertats individuals que imperen en les democràcies liberals a Occident. El problema és que els predicadors d’aquesta mena ja no són el que eren i molts d’ells han adoptat estratègies d’adaptació a l’entorn que consisteixen, precisament, en presentar-se com a activistes contra la islamofòbia. Ningú els demana credencials feministes perquè fer-ho seria, ens diuen, islamòfob.
No és que em sembli malament aquesta defensa tan decidida i unànime de Said Badaoui per part dels polítics a qui no hem sentit dir mai ni mitja paraula a favor dels drets de les dones nascudes musulmanes, és que el greuge comparatiu és escandalós si tenim en compte el panorama de discriminació i patiment que viuen avui tantes nenes, noies i dones víctimes, precisament, del fonamentalisme islàmic. Qui les defensa a elles? Qui defensarà la igualtat i la llibertat de la filla de Said Badaoui?
