Estimar Catalunya

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsS’avé sempre a la veritat qui afirma que el Catalanisme ha nat i progressat a causa de l’amor dels catalans a llur contrada. Sia tradicionalista, sia conservador, sia progressista, el català, quan, regenerat per la gràcia de l’amor a la comunitat, ha intervingut en política, ho ha fet endut per aquesta afecció. Haurà projectat, en el seu fur intern, una imatge de Catalunya benauradament medieval, o pacíficament menestral o arriscadament progressista socialment i políticament; tant se val: el motor únic ha estat l’amor a la col·lectivitat de gents que parlen català. Costa d’admetre que no estimen Catalunya els qui no s’avenen a viure darrera uns finestrals gòtics; o els qui voldrien, al contrari, que ens vestíssim tots plegats com els súbdits de Jaume I. O, encara, els qui pretenen que res no s’acosta tant a un eslau com un català, i voldrien veure ceretans, indigetes, ausetans, laietans, ilergetes i cossetans, regits a la manera moscovita. Costa tant, que ens és desagradable àdhuc el fet de veure establerta aquesta competència. No es pot dir mai: el Tal no estima Catalunya perquè refusa el porró, l’espardenya, les excursions a Montserrat i la sopa de farigola. O, en Tal Altre no l’estima perquè només col·lecciona goigs, fa el pessebre pels volts de Nadal i en música només admet el flabiol, el tamborí i la tenora. [...] Per a un català, el signe d’unió entre els compatriotes és un signe d’amor: el Fet català i a la Idea que l’impulsa. Els qui estimen o accepten Catalunya es retroben. Per sota i per damunt les banderes. D’ací que, essent sovint una minoria els catalanistes de cada vila, de cada ciutat de Catalunya, són ells qui donen el to a les faccions. I quan més obertes són les hostilitats, els catalans s’haurien de donar les mans i oblidar llurs discòrdies. Vegeu com reconeixereu el català addicte: per un acte també d’amor: acostar-se als altres, errats en la lluita o ofuscats en la victòria, per enfortir el lligam comú. Mentre Catalunya no haurà assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l’amen i estimen per la promptitud a desertar de les faccions, a reconèixer l’error o l’ofuscament, a subordinar llurs activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front més ample per fer el combat menys dur.