Estic lesionada
Les lesions passen. No és greu. Senzillament són una part més de la nostra feina. Existeixen les lesions traumàtiques i les lesions per ús excessiu. Les lesions per ús excessiu es produeixen per una càrrega repetida en una part concreta del cos, que s’acaba lesionant. S’acostumen a veure venir i, si s’agafen a temps, són més fàcils de controlar. Les traumàtiques, en canvi, arriben per sorpresa, per una caiguda, una cargolada d’una articulació, etc. La teoria està molt clara, tots els esportistes i amants de l’esport la tenim present, però, ai quan arriba, la claredat s’esvaeix i els fantasmes ens atrapen.
Ara mateix estic sortint d’una lesió traumàtica en un genoll que em vaig fer al Campionat d’Espanya amb una forta caiguda. No vull cantar victòria, però sembla que la podrem solucionar amb relatiu poc temps. Mai és un bon moment per lesionar-se i sempre ens agafa desprevinguts i a contrapeu. No cal ser un esportista professional per patir-les emocionalment i viure-les amb certa angoixa.
Hi ha diferents fases, com en un dol.
Ens lesionem i entrem en una etapa de negació, de culpa, de penediment... “Si no hagués fet això o allò altre!”, ens repetim mentalment, mentre, sense adonar-nos-en, ens flagel·lem a nosaltres mateixos.
Seguidament, arriba un punt en què ho acceptem. D’acord, estic lesionada. Ara què toca fer? I ens posem en mans d’un especialista per buscar solucions. Tot i que el fet de començar a treballar-hi, ja sigui amb repòs d’aquella zona o amb el tractament adequat, ja és un pas més cap a la recuperació, encara ens sentim molt vulnerables. Especialment si ens pensàvem que seria més ràpid o més senzill perquè ens havíem autoconvençut, sense cap criteri mèdic, que potser no era tan greu i hi passaríem de puntetes.
Anem caient en una espiral contagiosa i negativa, per més que lluitem contra la nostra ment i procurem ser positius, però la caiguda és al buit fins que toquem fons emocionalment parlant. Aquest punt és bo i necessari. Quan creiem que més avall ja no hi podem caure és quan ja estem preparats per tornar a aixecar el cap, de mica en mica, i buscar la llum al final del túnel.
És un moment agredolç però reconfortant, els pensaments positius desbanquen els negatius que, fins llavors, guanyaven per golejada. Tenim les forces i la predisposició per seguir en la direcció adequada i sense interrupcions cap a la recuperació final. (Això si no es complica... que sempre pot passar, però no cal pensar-hi ara, no?)
