El sobiranisme, a l’espera
Després de Diades massives en què semblava que hi havia un full de ruta sobiranista consensuat i una estratègia política seriosa per executar-lo, després de Diades de resposta a la indignitat de la violència de l’1 d’Octubre i a la desídia i la covardia dels governs que va convertir la gran qüestió política espanyola en un tema judicial, després de Diades en què tants catalans denunciaven la presó i l’exili dels seus líders, avui tenim un nou escenari. Una nova etapa en la qual el covid i les seves conseqüències econòmiques i vitals no es poden passar per alt.
Avui el sobiranisme aplega als carrers menys ciutadans, però manté el pols, i els aplega més emprenyats amb els seus líders. Uns polítics que des del govern català defensen l’única via avui factible amb l’Estat, però sense un gran convenciment. La via de la taula de negociació potser no anirà més enllà de mostrar internacionalment que l’Estat reconeix la singularitat del plet català. En tot cas, si fracassa, l’Estat no pot pensar que l’independentisme desapareixerà. Pel que fa a la via de la unilateralitat, va mostrar els seus límits el 27 d’octubre del 2017 i sorprèn que hi flirtegin alguns dels mateixos actors que aleshores no van poder culminar-la per tantes raons.
Delicte de pensament
Les multituds que podia convocar el sobiranisme, els centenars de milers de ciutadans que expressaven la voluntat d’exercir el dret de vot en un referèndum, no són les que convoca l’independentisme avui. Per moltes raons, però també per una actitud de replegament que és excloent. Una part de l’independentisme sembla que intenti transformar el que podia ser un projecte polític inclusiu -que respecti la idea d’un sol poble- en un nou catecisme per a convençuts.
De catecismes n’hi ha de moltes menes i, per descomptat, n’hi ha de polítics, que exigeixen el mateix grau d’adhesió i puresa que moltes religions. No estem parlant de moviments totalitaris ni antidemocràtics, però sí d’ideologies que, especialment en moments de dificultat, passen de la resistència a l’encastellament i de l’acollida i la voluntat d’integració a l’aversió a la dissidència o a qui gosi parlar sense eufemismes sobre la qüestió. Això és el que pot passar-li a l’independentisme si es manté l’exigència de puresa que va lligada a una manca de realisme sobre la força pròpia i la de l’adversari polític.
La majoria parlamentària del 52% és un fet i respon a un suport ciutadà expressat a les urnes, però també és evident que mostra símptomes de cansament per les dificultats de recuperar-se del 2017 amb una proposta política realista i consensuada entre les parts. La debilitat del Govern tindrà una prova de foc en els pressupostos.
Els dos partits majoritaris de l’independentisme embarranquen sovint en la gestió de govern, que demana una confiança mútua que avui no tenen, i també embarranquen en el suport a l’estratègia que teòricament comparteixen. En l’àmbit de la gestió, la intenció de comunicar que tenen una línia comuna després d’hores de “convivències” no resisteix la realitat de la negociació de l’aeroport amb l’Estat i les tensions internes que s’expressen de manera pública a la mínima ocasió.
Al carrer, el que ha sigut un moviment majoritari, pacífic i plural mostra senyals de cansament i que la recta via es va fent més estreta i, per tant, menys transitada. Com més ortodòxia s’exigeixi, menys seran els ciutadans que voldran transitar el camí cap a un futur estat independent.
Menys, però més irritats
Avui mig Catalunya, per no dir més, està sota sospita o acusacions de traïció. Han de sentir paraules titllant-los de traïdors els polítics i activistes que han sortit de la presó després de tres anys i mig, els que gosen dissentir del més abrandat dels salonards o els que tenen mirades àmplies sobre un país que inclou molts que són contraris a la independència o que simplement s’han sentit expulsats més que seduïts per un projecte polític poc definit. Mig país és traïdor per aquells que veuen “ser conseqüent” com un salconduit per mantenir la ficció d’una sortida ràpida i indolora per a les seves aspiracions polítiques, malgrat que així es perdi un llençol a cada bugada o un ciutadà de Catalunya per a les files del sobiranisme.
Venen anys de pair la derrota del 27 d’octubre del 2017 i mantenir viu el record de l’afront de l’1 d’Octubre i la incapacitat de l’Estat per gestionar de manera valenta el seu gran problema territorial. És el torn d’explorar la negociació i la valentia del govern del PSOE i, per tant, també del PSC. La societat catalana dirà a les urnes si la proposta política és avui l’adequada i si uns i altres estan a l’altura del moment que els ha tocat liderar.