Manual de resistència col·lectiva
Pedro Sánchez va amenaçar aquest dilluns, a través de l’agència pública de notícies, amb convocar eleccions el 14 d’abril. L’endemà del fracàs relatiu de la manifestació de la dreta, un dia abans de l’inici del judici contra els líders independentistes i dos dies abans de conèixer el futur dels seus pressupostos i, per tant, de la seva supervivència política. Sánchez feia honor a la seva autoproclamada resistència amb una jugada a tot o res que volia pressionar els independentistes: o voten els pressupostos o s’arrisquen que la sentència contra els 12 polítics la gestioni un govern de la dreta furiosa.
Sánchez resisteix, però haurà de jugar-se-la si vol fer política d’alt nivell. De la mateixa manera que n’haurà de fer el govern català escoltant la petició dels presos de deixar el judici al marge. Passada la manifestació i un cop començat el judici, el president espanyol té l’oportunitat de rebaixar tensió i negociar el que resulta negociable, a l’espera que el temps permeti establir un marc de diàleg en què es puguin afrontar tots els temes. El gran problema és el compte enrere. Massa poc temps per desinflamar tanta tensió acumulada i massa gestualitat per afrontar una tramitació dels pressupostos que permetria guanyar espai als sobiranistes i a Sánchez per explorar vies de diàleg. L’única porta de sortida a la situació passa pel diàleg i per comptar vots. Com més es trigui a reconèixer-ho més llarga serà l’agonia a Espanya i a Catalunya. Mentrestant, ningú desapareixerà de l’escenari.
