La intempèrie

Un estat de dret, en teoria, ha de servir perquè els ciutadans no se sentin completament a la intempèrie, a mercè de les arbitrarietats del poder i l’atzar social. L’estat del benestar garanteix una xarxa mínima universal i la democràcia és el mètode per triar qui gestiona els recursos i a què es dediquen. L’encarregat de garantir que la llei s’aplica amb uns criteris comuns per a tots és el sistema judicial, que a tot el món viu pressions polítiques i econòmiques. El problema a Espanya és la falta de contrapesos, la desimboltura dels que exerceixen la pressió i que la interpretació de la llei es fa amb un indissimulat component ideològic. Els jutges sempre interpreten la llei, el problema és quan en conjunt es converteixen en imprevisibles i que tantes causes depenguin del color del jutjat on caiguin.

Aquest dimarts ha sigut un mal dia per al prestigi de la justícia espanyola. D’una banda, el Tribunal d’Estrasburg ha sentenciat que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just, i de l’altra, el Suprem, després de dos dies de deliberacions i de setmanes d’incertesa, ha esmenat la plana per 15 vots a 13 a una decisió prèvia que acabava amb dècades de jurisprudència.

No hi ha dubte que l’impost d’actes jurídics documentats l’haurien acabat pagant igualment els consumidors, perquè els bancs l’haurien repercutit. Però la decisió del TS ha deixat en evidència les febleses de la sentència –que no preveia la retroactivitat–, el caòtic funcionament del TS i l’eficàcia de les pressions.