Moviments al tauler

Si el covid ho permet, les eleccions del 14 de febrer haurien d’ajudar el país a recuperar-se del trauma del 2017. Un trauma que s’anava gestant des de la reforma de l’Estatut i en el qual els principals actors polítics han tingut una responsabilitat que avui els obliga a ser rellevats per sanejar missatges, oxigenar les relacions entre partits i obrir una nova etapa que es conjuri per evitar la decadència econòmica i política per la qual sembla lliscar el país.

El relleu de Miquel Iceta al PSC sacseja el tauler electoral i és part d’aquesta necessitat de canviar els actors per girar full. Iceta ha sigut el parlamentari més esmolat i ocurrent, el més instintiu, i alhora també el líder del PSC durant el 155, el polític de la fotografia amb Ciutadans i l’extrema dreta i l’home incapaç de travessar la porta de la presó. La retirada d’Iceta de la primera línia a Catalunya i el seu probable trasllat al govern central és una bona jugada electoral de Pedro Sánchez per insuflar vida a l’electorat socialista i sobretot per afavorir la capacitat de pacte. Salvador Illa liderarà un PSC desacomplexadament espanyolista que fa temps que va expulsar l’ànima dels Tura, Castells, Geli, Nadal i fins i tot de l’electró lliure de Pere Navarro i la seva aproximació suïcida al dret a decidir i al republicanisme.

Sánchez demostra un cop més que és un jugador de pòquer sense por a apostar i Salvador Illa és una opció solvent per l’alt grau de coneixement de l’opinió pública i una imatge de moderació que aproven, segons el CEO, els votants d’ERC, del PDECat i dels comuns i suspenen pels pèls els votants de JxCat. El ministre de Sanitat té una imatge de consens i moderació que pot connectar amb els ciutadans en temps de crisi i cansament. Per la seva contenció, no és precisament el carro de l’alegria, sinó un polític formal, cosa que el porta a acceptar la candidatura com un “acte de servei”, com qui va al front a un sacrifici. És un actiu en temps d’excés de males notícies.

El problema d’Illa és que els socialistes no disposen d’un programa polític transformador i estable per a Catalunya. Amb els ponts de la confiança dinamitats fa tants anys, les promeses de despesa en infraestructures i la carta dels indults tenen ara mateix el valor de les paraules buides. Si es vol fer política útil que mogui l’escenari espanyol i català, caldrà assumir riscos reals davant de la cridòria de la dreta, una part de la judicatura i la premsa rabiosa.

L’entrada d’Illa al tauler polític català canvia el panorama electoral i dona oxigen al votant no sobiranista, que pensava que una victòria independentista era inevitable.

Avui la previsió electoral és la d’un PSC més ambiciós i d’un camp sobiranista esmicolat i que recupera l’eix dreta-esquerra i no només el de l’independentisme per a la seva oferta als ciutadans.

ERC surt com a favorita en el cos a cos amb la nova oferta del PSC. La incògnita principal és com incidirà en les perspectives electorals el desgast de la gestió de la pandèmia, especialment a la desconcertant conselleria d’Afers Socials.

Quan l’oferta als ciutadans és el pragmatisme i la gestió, és difícil d’entendre la protecció de la incompetència si no es vol alimentar el convenciment que a ERC li calen més quadres i més tècnics i menys dogmatisme. El relleu a ERC passa per una nova generació política que ha de demostrar que és capaç de desfer-se del complex del segon i de lluitar per l’independentisme no essencialista de l’àrea metropolitana i de la Catalunya real, una Catalunya imprescindible per a un projecte independentista factible democràticament.

L’esmicolament tindrà una altra força substancial a JxCat, on el relleu s’ha produït a mitges perquè Carles Puigdemont veu com la possibilitat de l’indult el deixaria en els llimbs de l’exili encapçalant una resistència formal. Puigdemont és un actiu per als que esperen que el PSOE es quedi, com fins ara, en les paraules, i no ha resistit la temptació de posar-se de cap de cartell tapant una dona, Laura Borràs, a qui dona suport pel resultat de les primàries internes. Borràs competirà amb una altra dona de l’espai postconvergent, Àngels Chacón, hereva de la tradició convergent de la gestió amb un pas remarcable per la conselleria d’Empresa en temps complicats i que afronta el repte de reconstruir un espai ideològic que existeix, però que avui està trinxat per la malenconia i somia amb la supervivència per intentar refer-se des del Parlament i amb la meitat del grup al Congrés de Diputats.

L’endemà de les eleccions serà el moment dels pactes. No és previsible que ningú pugui governar sol. El PSC és amb Illa un actor més procliu als consensos, i el sobiranisme està avui esmicolat i enfrontat. El dia 15 començarà la feina de formar govern i convindria que les forces sobiranistes ho tinguin en compte durant la campanya per no equivocar-se d’adversari.